Oportunitats del postprocés

Amb l’intervencionisme pujolista la imaginació cultural va perdre desimboltura, de la mateixa manera que el dirigisme lingüístic –el dogma pedagògic de la immersió– comporta una frustració expressiva i en drets. Més enllà del gran aldarull del finançament autonòmic, llengua i cultura estan a l’expectativa després dels primers compassos de la inauguració de Salvador Illa. Ara per ara la música pot sonar bé encara que fa falta saber quina lletra l’acompanya. Falta veure si es mantenen la doctrina lingüística i el constructivisme cultural que va voler estipular la creativitat dels individus. Les dues ortopèdies han fracassat. Segons Kundera, l’ideal d’Europa és la màxima diversitat en el mínim espai. Com a organismes vius, les llengües emmotllen aquesta experiència, comuniquen, formulen el coneixement i, en grau suprem, esdevenen literatura. Això ha anat succeint a Catalunya des de fa cinc-cents anys, en català i en castellà. Abans i ara es tracta que les dues llengües coexisteixin en les seves formes d’aprenentatge i arrelament. Que comparteixin la constatació del llenguatge com a tecnologia i com a expressió d’una consciència que pren cos i és literatura. Per contra, la ideologia del fet diferencial genera més diferència, de la mateixa manera que la burocràcia engendra burocràcia. Per exemple: la bastimentada cultural pujolista, fins i tot més mediocre en els anys del procés, contrasta espectacularment amb el triomf d’Albert Serra amb Pacifiction, l’esclat pop de Rosalía o amb els joves escriptors que volen escriure, en català o castellà, la gran novel·la de Barcelona. Al revés, l’enginyeria cultural del pujolisme ha fracassat perquè volia més escriptors patriòtics, més rock català, més TV3, més teatre nacional, sense preocupar-se de l’excel·lència. Ha estat la imposició de la quantitat enfront de la qualitat. Tornem a la venturosa amalgama del xip i les tradicions reals. Voler solucionar un problema que en bona part és inventat comporta una complexitat infructuosa. Això es dona amb la versió identitària del model territorial i la realitat lingüística a Catalunya. Pot generar friccions i pèrdua de cohesió general. Significa més energia extraviada, menys horitzó comú. Potser és hora per a les oportunitats i no per als condicionaments, siguin soft o hard. L’única "pròpia" Pel que fa a Catalunya, el voluntarisme identitari –a vegades mimetitzat pel PSC– va anar ordint tot un aparell simbòlic del nacionalisme, amb l’eix central de la llengua autòctona que és considerada l’única pròpia. La pràctica de l’uniformisme gairebé és part d’un prejudici. De fet, hi ha una notable riquesa en el ple domini de la dualitat lingüística a fi que la resposta a alguns interrogants la tingui més aviat la història literària d’un poble, en diverses llengües, i no la història d’una literatura en una sola llengua. El bilingüisme és una vitalitat quotidiana i la tesi monolingüe ha demostrat ser una ortopèdia inservible. Ara, amb tota la gradualitat que la prudència aconselli, el Govern de Salvador Illa pot desmuntar una bona part de la bastimentada i obrir més finestres perquè la cultura de Catalunya tingui nou alè.

El més llegit