Sanitat pública

Aquest any he començat la temporada d’una manera original: he passat moltes hores en un hospital públic (el de la meva ciutat, Mataró). No com a pacient, sinó com a acompanyant, que és infinitament més distret. Per desgràcia, no és la primera vegada que em toca. Com en les ocasions anteriors, he quedat enamorada dels professionals de la nostra apallissada i maltractada sanitat pública. I també agraïda fins a l’infinit. Tant de bo els vagi bé en la vida a totes aquestes persones, tant de bo els toqui la loteria, trobin la casa i l’amant dels seus somnis i els apugin el sou diverses vegades en els pròxims anys. Tant de bo no sentin mai la necessitat de marxar a llocs on els valorin més o on els paguin millor. Durant les llargues hores de vigília nocturna dels últims dies m’he preguntat, sovint, qui paga a les infermeres (el plural inclou també els infermers, que consti) el seu somriure permanent, el seu grat, la seva simpatia, la seva diligència, el seu bon ànim. ¿Hi ha potser un plus en la seva nòmina per ser agradables, afectuosos, humans? ¿Per fer broma i riure després de moltes hores de feina? ¿Per no enviar a la merda pacients insuportables? ¿Per donar explicacions addicionals, per explicar anècdotes que fan suportable l’estada a les persones soles, per exercir aquesta virtut tan poc enaltida de la compassió? Aquests dies he pogut escoltar una infermera veterana dir-li a una jove i plorosa estudiant en pràctiques: "Tu tracta’ls bé, però no deixis que et tornin a faltar al respecte". He escoltat una auxiliar explicar com es va examinar de l’art de fer llits i per això ara és la més ràpida a casa seva. A una jove professional indignada perquè cert pacient acabava d’orinar-se a la taula del menjar només per fastiguejar. A una altra, prometre-li a un jovenet acabat d’operar i mort de por que no es morirà aquesta nit. Són només alguns casos. N’he conegut molts més. També vaig passar una nit nefasta a urgències. Va ser com ser en un capítol versió reality d’Hospital Central. Fins i tot els professionals deien que era una nit difícil. De nou em vaig preguntar moltes vegades qui paga als metges per suportar tanta queixa, tant crit i més d’un insult de gent que es considera mal atesa, quan ja l’estan atenent. Qui els compensa per suportar la saturació, l’evident falta de professionals, l’estrès d’una feina en què no se’t permet mostrar-te estressat. O, senzillament, com ho fan. Com ho fan per no enfadar-se, no donar-se per vençut. Per no engegar a passeig a més d’un. Acabo amb un parell de veritats: ja sé que la nostra sanitat pública (filla de la reforma sanitària d’Ernest Lluch) es basa en l’equitat i la igualtat, però hi ha persones que mereixerien entrar als hospitals amb morrió. Sospito que hi haurà metges i infermeres d’una altra índole, però els bons mereixen ser respectats al màxim. Educar els pacients és necessari però lent. Podríem començar per apujar-los el sou. I per injectar milions en la nostra meravellosa sanitat pública perquè continuï sent equitativa, igualitària i meravellosa.

El més llegit