El que ara explico també ha passat a Mercadona, tot i que sense pinyes pel mig. El meu fill crida l’ascensor per baixar amb la compra a l’aparcament subterrani. Quan les portes s’obren gairebé li passa per sobre el carretó buit d’un paio que el porta a tota castanya amb els colzes, la vista fixa al mòbil que subjecta amb les mans. Al sentir el meu esgarip llança un desmaiat "perdona, que no l’he vist" i segueix a la seva, mirant vídeos curts. La criatura té la "síndrome del nen transparent", el vaig salvant a crits de multitud d’atropellaments. "¡Holaaaaaa! ¡Escoltaaaaaa! ¡Alertaaaaaa!" Al carrer una dona amb cascos, ulleres de sol i el telèfon davant de la cara el va enredar amb un metre i mig de la corretja extensible amb què passejava el gos i a sobre li va clavar una bronca. A l’aeroport, un turista que portava el mòbil a sobre d’una pila de maletes dures gairebé l’encasta contra la paret. Estic per comprar un timbre de bicicletes i penjar-l’hi al coll perquè pugui assenyalar la seva presència. O una llum estroboscòpica. O millor, la botzina de Harpo Marx. No podem anar de la mà perquè ens envesteix gent que camina amb els ulls en una pantalla, no sempre en línia recta, i ens veiem obligats a deixar-nos anar per esquivar-los, a l’aguait permanent. El nostre top deu de topades l’encapçala una jove que ens va caure al damunt mentre caminava gravant-se un vídeo i gairebé travessa el nen amb el pal de selfie.