La impuntualitat de Katy Perry

Jo tenia un amic molt impuntual: sempre arribava 15 minuts abans. Tot i que ell no hi donava importància, en tenia: començava la trobada amb una superioritat moral que desigualava la xerrada. Hi ha moltes formes d’impuntualitat. En la vida, a la feina i en l’art: la història està sembrada de cadàvers de gent que va arribar (o que se’n va anar) massa aviat o massa tard. No és senzill ser puntual i, no obstant, cada vegada és més clarament la principal clau de l’èxit. Llegeixo a Slate un article magnífic de Carl Wilson (aquí conegut pel seu llibre Música de mierda) sobre la desastrosa última dècada de la cantant Katy Perry. La compara amb Shirley Temple, que amb el seu jovial claqué i els seus ingràvids tirabuixons va ser un fenomen durant la Gran Depressió, però que després va haver de canviar el seu personatge i ofici. Les seves piruetes no acabaven de casar amb els aires de la Segona Guerra Mundial. Es va reinventar llegint contes infantils i després amb una fructífera carrera diplomàtica. Una cosa semblant passa amb Perry. Va triomfar amb els seus bazuques de gelat de nata i les seves mugroneres llança-focs artificials (quin increïble himne és Fireworks) a inicis de la dècada anterior. El seu Teenage Dream del 2010, va aconseguir cinc números 1, una cosa que només havia passat amb Bad de Michael Jackson. Va saber canalitzar la necessitat d’escapisme i brillantor durant els anys de la crisi econòmica i financera global. Sempre que hi ha recessió, funcionen dos gèneres: el musical (mirin els de Busby Berkeley) i el gènere negre (els detectius hardboiled dels anys 30). A la gent, no tenir diners li fa venir ganes de ballar o de matar algú. A més, això passava enmig d’un cert optimisme de l’era Obama. I va caducar quan Trump va pujar al poder el 2016. Va fer el que qualsevol altra persona faria: esforçar-s’hi i que se li notés massa l’esforç. Un especial de 72 hores a Youtube, on fins i tot feia teràpia. Un disc titulat Smile (somriu), publicat en els primers mesos de la covid. Després ho va intentar amb un tema vagament feminista... coproduït per Dr Luke, un paio que havia sigut denunciat per abús sexual. I d’aquí a, explica Wilson, embolics immobiliaris amb monges i veterans de guerra, polèmiques de racisme per unes sabates, investigacions del Govern espanyol per un vídeo rodat sense llicència a Formentera i fins i tot un post d’agraïment a Elon Musk. Ara treu disc i, de fet, fa uns dies circulava un vídeo donant pizza als fans (perquè encara en té i molts) al carrer. Espectacle tragicòmic És fàcil arribar aviat o tard i molt difícil anar amb els temps, perquè a més els temps canvien ara més ràpid que mai. He vist persones dir que són qui no són, rics que es fan els pobres i tontos que es fan els llestos, i gent cantant cançons o escrivint llibres a partir del que més s’aplaudeixi a les xarxes. Allà menys, però en la vida sí que empatitzo amb els que es queden una mica endavant o una mica enrere. I encara m’entendreixo més amb l’espectacle tragicòmic del que intenta canviar, amb el tio perdut que es calça unes sabatilles esportives massa cridaneres o que es posa el més escoltat a Spotify amb llibreta i boli. No és fàcil arribar a l’hora. Menys encara mantenir-se al dia sent sincer amb un mateix. Ni en l’art ni en la vida. Aquesta columna, per exemple, caducarà d’aquí uns cinc minuts.

El més llegit