Tots associem ingènuament la universitat amb els llibres, com un binomi indivisible. Doncs ja ens podem anar traient aquest tòpic del cap. Perquè una epidèmia devastadora recorre les nostres universitats i una bona part de les del món: els professors han deixat progressivament d’exigir la lectura de llibres complets, els alumnes ja no els llegeixen i la universitat ja no els prescriu. ¿I com se suposa llavors que es transmet el coneixement en la institució més alta que vetlla per la seva difusió? Doncs, tot i que sembli mentida, les matèries s’imparteixen majoritàriament a través de tota mena de fragments: PDF d’un capítol, quatre pàgines d’un article, dues parts d’un llibre, exemples d’una revista, i trossos diversos de tota mena de publicacions. Les assignatures s’ensenyen a través d’un Frankenstein de trossos múltiples, consumits, en el millor dels casos, en una carpeta d’anelles muntada en una reprografia vulgar i, en el pitjor dels casos, a la sinistra pantalla d’un ordinador. A tot estirar, la lectura d’un llibre pot ser optativa i és freqüent sentir més d’un professor dir: «Si no teniu temps de llegir, no passa res».