La trepitjada de l’elefant

Podem enfocar la mirada o desviar-la. Deixar que, simplement, rellisqui pel nostre voltant o esforçar-nos per escorcollar tots els angles. No és innocent la mirada, determina la manera de ser en el món, fins i tot l’existència. "No pensis en un elefant" és la celebrada frase del lingüista George Lakoff. N’hi ha prou de pronunciar-la perquè la trompa d’un gran paquiderm jugui en la nostra ment. El pensament també genera imatges interiors. Enfrontar-s’hi –mirar– és, d’alguna manera, un acte polític. Perquè té una dimensió personal, però també col·lectiva. S’encomana. S’arrela a les entranyes. La immigració ja ha escalat com el principal problema d’Espanya, segons recull l’estudi de setembre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). Aquesta determinant presència en el podi de les inquietuds baixa al cinquè lloc quan es pregunta a l’enquestat com l’afecta personalment. La imatge interior de l’elefant de la immigració és tan colossal que ha aconseguit imposar-se a la mirada real sobre la vida quotidiana. No és fàcil l’enfocament a la immigració. Una mirada ingènua és incapaç d’abordar els grans reptes que planteja, ja que no vol ser conscient de les dificultats que comporta ni dels esforços que calen per afrontar-la. I encara menys pot plantar cara a la mirada que vol imposar –i que, de fet, està aconseguint fer-ho– la ultradreta. Quan Feijóo visita i admira públicament Meloni per la seva política migratòria, està aplaudint mesures que consisteixen, bàsicament, a tractar persones com a mercaderies que es poden traslladar d’un lloc o un altre sense cap atenció i que, alguna vegada, mala sort, es perden pel camí. L’elefant que dibuixa constantment la ultradreta –amb el suport cada vegada més creixent de la dreta– és el que considera els migrants com un sobrant, una desferra. No miris la humanitat de les seves cares, ens diuen. Són els que et robaran, violaran o assassinaran. Com si tot el patiment que carreguen els hagués robat la naturalesa humana. Poden ser colpejats, esclavitzats o enfonsats al mar, no són com nosaltres, repeteixen. I s’afanyen a dibuixar les formes del monstre. Tot s’hi val, incloses les dades falses o els vídeos manipulats. La imatge d’una serp ens provoca terror. Sabem que té un perill potencial. Davant aquesta presència fugim o, segons les circumstàncies, mirem d’acabar amb ella. És una reacció intuïtiva. ¿Fins a quin punt l’assimilació de la immigració com a conflicte ha arrelat en el nostre pensament? Costa temps formar una mirada. Destruir-la, molt més. Es vol imposar una visió que no reconeix l’immigrant, que en nega la complexitat humana, i encara més les necessitats que té. A tot estirar, s’espera submissió. Contrarestar aquest enfocament requereix alguna cosa més que criticar els que dibuixen paquiderms. Cal valentia i inversió. Si no, és acceptar que la compassió es pot esborrar del discurs polític, que aquesta és una mirada acceptable. Permetre que un elefant trepitgi la nostra convivència i el nostre futur.

El més llegit