"El primer dia que vaig haver de netejar-li el cul al meu pare, em vaig mentir dient-me que era igual que quan li netejava al meu fill. Però no. No és el mateix". Aquest podria ser el retall d’una conversa repetida en milers de llars, de grups d’amics o de col·legues. I, a més, és una veritat com un temple. Perquè canviar-li els bolquers a un nadó suposa la cerimònia joiosa de cuidar-se d’algú amb tot el futur per escriure; fins i tot es pot obviar l’olor de merda. Però haver de posar el bolquer a una persona gran és arreglar-lo per a la pròrroga; això que en bàsquet anomenen els minuts escombraria. I, és clar, tampoc les converses desprenen el mateix aire. Perquè no és igual compartir amb joia l’última monada –o l’última mala passada– del més petit de la casa, que passar llista a les xacres d’algú que ja enfila la porta de sortida. Pedro Simón, que fa honor a la definició de periodista com a explicador d’històries, acaba de publicar Los siguientes, l’última pota d’una trilogia de novel·les dedicada a la família.