Món cruel

França està jutjant aquests dies un monstre i els seus col·laboradors per la violació múltiple i reiterada de la dona del primer mentre estava sota els efectes d’una combinació de fàrmacs que el marit li subministrava per deixar-la inconscient. És l’exemple més recent de la depravació i la crueltat a què és capaç d’arribar l’ésser humà. N’hi ha prou amb fer un cop d’ull a algunes cròniques de successos o a la llista de casos de violència de gènere per adonar-nos que la comissió d’atrocitats transcendeix qualsevol dimensió espaciotemporal. L’evolució com a societat, sobretot en les anomenades democràcies occidentals, ens ha aportat la consciència de viure en comunitat –amb els valors de convivència que això comporta– i concedit el marc jurídic i penal que ens mancava en altres èpoques de la història, cosa que sens dubte ens protegeix de la barbàrie a la qual fa segles s’havien d’exposar diàriament els nostres avantpassats. No obstant, això no ha servit per erradicar l’element patològic que porta moltes persones a causar mal a d’altres amb un grau de brutalitat que els avenços socials no han sigut capaços d’eliminar i sembla poc probable que puguin fer-ho. Hi ha hagut, hi ha i hi continuarà havent bàrbars. En les guerres actuals, com en el terrorisme o en les organitzacions criminals, s’aplica la crueltat, l’assassinat i la tortura de la mateixa manera que en qualsevol període històric anterior. I, a més, per sistema. També al cap del carrer, sense necessitat d’anar-se’n al front. Molts assassins de dones maten la parella i també els fills, o només aquests últims amb la finalitat de causar tant dolor com sigui possible. Cal pensar, per tant, que el grau de civilització a què s’ha arribat amb el pas dels segles està desvinculat del nivell de perversitat que algunes persones són capaces de projectar sobre d’altres. La crueltat ens distingeix d’altres espècies. Com a individus, som tan capaços d’estimar i d’odiar, de ferir i de matar com ho érem fa 500 anys. L’individu de França, al marge de tots els qualificatius que se li vulguin aplicar, actuava com el sàdic que disfruta humiliant-ne d’altres, en aquest cas la seva pròpia dona. Versions sibil·lines del salvatgisme El sadisme s’associa a torturadors i assassins. La psicologia i la psiquiatria categoritzen els sàdics i els psicòpates, però també hi ha una escala diferent en el que es coneix com a sàdic quotidià, que gaudeix de ferir a tercers o de veure’ls patir o és conscient de les conseqüències dels seus actes. En aquest apartat trobem des del trol d’internet fins al cap o al company d’escola que es delecten amb en el mal que causen als altres. El pas del temps i els avenços tecnològics i socials ens han fet més cultes, més respectuosos, més intel·ligents, però no menys cruels. El tal Dominique Pélicot que és jutjat a França podria haver actuat amb el mateix salvatgisme si hagués viscut a l’edat mitjana, com l’individu que va amputar la mà a la seva parella fa uns diees a Catalunya. I, a més, sense que res d’això que van fer fos punible, ja que les víctimes són dones. En el cas de Gisèle Pélicot, obligada a sortir a rebatre els arguments de l’advocat del seu marit, que la presenta com a còmplice en lloc de víctima ("Em sento humiliada", ha dit), és on advertim no només que la crueltat humana va arribar un dia per quedar-se, sinó que de mica en mica reconeixem altres formes més sibil·lines d’aquesta crueltat. El sadisme quotidià, per exemple, està molt ben representat en aquest advocat francès.

El més llegit