Ada Colau ha anunciat un intel·ligent pas al costat amb ressons maragallians. La seva marxa a Itàlia recorda inevitablement l’any sabàtic a Roma de Pasqual Maragall i serveix per parlar amb calma del seu llegat, que conté una paradoxa: l’alcaldessa que va arribar per arreglar les injustícies amb l’habitatge passarà a la història per haver transformat la mobilitat de Barcelona. Es va quedar a mig camí, per falta d’eines, de construir més habitatge públic i d’evitar més desnonaments, però va aconseguir canviar per sempre la manera com ens desplacem, i en certa forma vivim, els barcelonins. L’ajuntament de Colau va impulsar l’ús del transport públic, al qual va elevar fins a xifres rècord, i va invertir per fi les prioritats: el cotxe va ser progressivament arraconat a favor de la bicicleta i el vianant. En un món on els polítics no s’atreveixen a sortir del que és previsible, la transformació del transport a Barcelona va ser una petita gran revolució, que implicava defensar i recuperar l’espai públic, fomentava el civisme i l’ecologia i modificava fins i tot la nostra tradicional escala de valors. Aquest canvi estructural li va valer un reconeixement internacional sense precedents de les grans institucions, de grans mitjans i fins i tot de grans referents mundials de l’esquerra com Chomsky, Pepe Mújica, Judith Butler o Thomas Piketty.