Només queda el buit a Gaza

Les paraules ja no serveixen. I és terrible la seva pèrdua. Han cremat o han quedat mutilades i inservibles. Jeuen enterrades, sota la runa de les vivendes enderrocades, acompanyant desenes de milers de cossos sense vida, arrupits entre els braços inerts dels nens morts. Potser algun déu pot ressuscitar-les. Cromos per intercanviar amb altres déus. Tot i que no, és impossible. També a ells els han robat les paraules. Tantes pregàries a favor de la pau per acabar esclatant sota les bombes. "S’estan perdent els bàsics del llenguatge humanitari", va afirmar Christos Christou, president de Metges sense Fronteres, a EL PERIÓDICO. Assegurava estar devastat pel que estava passant a Gaza, com a pare i com a ésser humà. Les xifres de morts publicades només són la punta de l’iceberg. A les cases, entre les ruïnes, agonitza una multitud que no pot accedir a un hospital. Morir sabent que la teva salvació estaria assegurada a uns quants quilòmetres d’aquest racó que ja fa pudor de sepultura. Només queda prendre la vida entre les teves mans. Plegar-la, acariciar-la i acomiadar-se. Potser mirar d’aferrar-te els moments en què vas ser feliç. A la mirada de les persones que vas estimar, a les rialles que un dia van gronxar la teva existència. Les paraules se’ns han quedat deformes i inútils de tant utilitzar-les. Han perdut el seu significat. Ja no esgarrapen la pell ni colpegen la respiració. Només l’anestèsia de la reiteració. La xifra de morts continua creixent, però la nostra ment sembla negar-se a entendre aquests números. De mil a deu mil. De deu mil a més de quaranta mil, la majoria dones i nens. Les tombes, una ferida inacabable. ¿I què passarà quan tot acabi? Serà com aquestes cicatrius que es curen malament i no deixen d’engrossir-se i créixer. Josep Borrell s’acomiada del seu càrrec amb una última visita al Pròxim Orient. Israel no ha volgut rebre’l. El cap de la diplomàcia europea va acusar el govern de Netanyahu de cometre "vulneracions massives dels drets humans". Va pronunciar les seves paraules a la frontera d’Egipte amb Gaza. L’eco dels bombardejos posava música de fons a les seves paraules. I se les va menjar. Només regna el pessimisme. No hi ha pau per als gazatins. Fa dècades que Israel, en nom del seu dret a la seguretat, trepitja els drets dels palestins. Netanyahu, el polític acorralat abans de la massacre perpetrada per Hamàs, vesteix ara les robes bíbliques de l’àngel exterminador. Una majoria d’israelians, fills dels fills dels fills esborrats dels àlbums familiars, arrosseguen el pes de milions de morts i la tossuda, cega i embogida voluntat del sobrevivent. La UE i els EUA, servils també a la seva culpa i als seus interessos, mussiten lletanies de pecadors. A la fi, discursos sense ànima per pactar amb el diable. Quan s’acaben les paraules, s’apaga tota esperança. Ja no hi ha contes xiuxiuejats abans de dormir. Ni somnis ni futur ni utopies. Ni tan sols hi ha silenci, només gana. La desesperada necessitat de satisfer el buit per trobar un instant de pau.

El més llegit