La solució és votar als 16

Segons les enquestes, el sentiment de catalanitat ha caigut en picat, caldrà apuntar-ho entre els èxits del procés: no han aconseguit una republiqueta i s’han tirat anys de presó o fugint, però han aconseguit que hi hagi menys independentistes. Ja estan trigant els líders llacistes a reclamar a Espanya un carnet del CNI, com a premi als serveis prestats. Sentir-se català. Un no s’ha sentit en la seva vida altra cosa que malament, i això l’endemà d’una nit d’excessos, però hi ha gent que se sent d’un país o d’un altre, i curiosament coincideix amb el país on han vingut al món, no se sap de cap nascut a Girona que se senti uzbek. Fa una dècada, tres de cada deu joves catalans se sentien únicament catalans, mentre que ara és un de cada deu, i a sobre deu ser perquè el nano va despistat, amb els adolescents ja se sap. Els catalans que avui tenen 20 anys en tenien 10 quan va començar tota la matraca llacista. A aquests, per no parlar dels que en tenen 16 i llavors en tenien 6, la murga de la independència els sona igual que a mi quan el meu avi m’explicava històries de la Guerra Civil. Jo les escoltava, però com a batalletes passades, el que no vaig fer tot seguit va ser córrer a votar Azaña o Calvo Sotelo, ni manifestar-me a favor de Líster o de Lerroux, personatges que se m’apareixien en color sípia, com sípia és el color del Barrut a ulls del meu fill Ernest. Els que tenen 15 anys ignoren qui són Junqueras, Rovira, Tururull, Forcadell, Borràs i la resta de companys, tot això que els envejo. Als adolescents d’avui, un els explica que el 2017 uns líders catalans van enviar la gent a enfrontar-se a la policia mentre ells s’ho miraven des del sofà, i riuen. Ric fins i tot jo. Hi ha pares que rememoren el cop de porra que van rebre per res l’1-O, i aprofiten la mínima ocasió per explicar-l’hi al nen, esperant que aquest els prenguis per herois. L’única resposta que aconsegueixen és: –Ja, molt bé. ¿Em dones pasta per anar al concert de Karol G? Joves desmobilitzats Si passen de la política espanyola, més passen de la catalana, que és el mateix però en provincià. I això que l’11 de setembre passat vaig veure famílies que portaven de mani els seus fills. Nens petits, és clar, dels que no poden negar-se a anar on els seus pares els diuen o fàcils de subornar a canvi de sopar pizza, nens que quan entrin a la pubertat els diran als seus papes que no els ratllin, que a la manifestació de la Diada hi anirà sa tia, que tenen millors coses a fer que bramar consignes vetustes al costat d’un grapat de vells. Els joves no volen mobilitzar-se i els vells van deixant de fer-ho al ritme que deixen la vida. La síndrome del niu buit es dirà a Catalunya la síndrome de la manifestació buida. El temps de la política ha mort, potser és bo que votin els nanos de 16 anys, així els grans ens adonarem que hem viscut fora de la realitat. ¿El Barrut? Un friqui. ¿Pedro Sánchez? Un fantasma. ¿L’agenda 2030? No faig plans amb temps. ¿Podem? Un acudit passat de moda. ¿La Generalitat? Ni idea. ¿La independència? Ni boig, em tindreu a casa fins als 30. ¿Pujol? Un defensa del Barça. ¿Monarquia o república? Reggaeton. ¿Broncano o Motos? La tele és cosa de vells. I així tot. Els adults critiquem el desinterès dels joves pels temes que creiem importants, quan la seva postura és l’assenyada. Hauríem d’aprendre d’ells.

El més llegit