El recurs tecnocràtic de demanar molts informes té molta lògica fins i tot quan, com passa als despatxos de Brussel·les, més aviat sembla ser un element de dilació, com l’excusa pròpia de qui no vol decidir. Que l’informe sigui de Mario Draghi és tota una altra cosa. Ja no es tractava de buscar algú que definís el segle XXI com el segle d’Europa, ni que formulés una vegada més la pau perpètua. Des de la crisi de l’euro, Draghi manté l’aura del pragmàtic amb objectius sòlids, amb l’atractiu d’operar amb realitats i no amb abstraccions. Encara queda per veure quin percentatge de les propostes de Draghi es pot convertir en acció política.