La violència masclista de cada dia

Els casos se succeeixen i l’estadística del terror continua escalant fins a límits insuportables. Els titulars assenyalen crims diferents, però tots formen part d’una mateixa violència: homes que maten dones. De vegades, també els seus fills, una manera d’augmentar el dolor. L’assassinat com a última i desesperada estació d’un procés de submissió i control. Matar com l’acció que rubrica el poder més absolut. Només així s’entén l’extrema crueltat d’alguns dels assassinats. Els números de la violència masclista desafien el conjunt de la societat, també assenyalen els dèficits del sistema. L’anàlisi de la seva casuística permet traçar alguns camins per combatre-la. Un informe pioner sobre la taxa de reiteració penitenciària revela l’elevat índex de reincidència en els delictes comesos en l’àmbit de la violència de gènere: el 41,6% dels condemnats torna a delinquir davant un 20% de reincidència en la taxa general de delictes. Més dades: el 73% dels maltractadors reincideix en els tres primers anys després de la seva excarceració i el 85% durant els cinc primers anys. Els percentatges assenyalen la profunditat de la xacra social i la dificultat per erradicar-la, però també presenten una oportunitat. Diferents experiències penitenciàries apunten que els programes dirigits a modificar la conducta dels agressors han aconseguit reduir la reincidència d’una manera molt significativa. Però assistir a aquestes teràpies no sempre és obligatori, per això no arriben al conjunt dels reclusos. Si no existeix voluntarietat, difícilment hi haurà una predisposició necessària per part del condemnat. Mirar a la víctima però també a l’agressor, aquest és un camí necessari per combatre la violència masclista. Treballar per la rehabilitació dels condemnats és una manera de protegir les dones, esborrar-les de la diana. L’educació en la igualtat és un camí que hauria de recórrer qualsevol home assenyalat per violència masclista. També les víctimes necessiten una millor atenció. La interiorització del maltractament els impedeix de vegades detectar a temps les actituds abusives. Moltes dones, atrapades en una espiral de la violència, no aconsegueixen sortir -ne. Demanar ajuda i denunciar són passos imprescindibles. Però els programes de rehabilitació no acabaran a curt termini amb la violència masclista. En aquest moment és inqüestionable que hi ha homes que reincideixen una vegada i una altra en el maltractament. El temps només incrementa la seva ira i frustració. Davant la seva actitud, només es pot millorar la protecció de les víctimes. I en aquest aspecte encara hi ha molt camí per recórrer. Perquè falla la detecció del maltractament i també l’acompanyament posterior a la denúncia. Més encara al finalitzar la condemna. Així com els centres mèdics són un observatori imprescindible per distingir possibles casos de violència masclista, la possibilitat d’augmentar la vigilància als exreus s’hauria de considerar jurídicament. En memòria de les mortes i per la vida de tantes, perquè les nenes no poden créixer amb la por al cos, cal endinsar-se en totes les mesures possibles per combatre la violència masclista. També condemnar els reiterats intents de minimitzar la seva gravetat, així com evitar algunes mesures que, carregades de frivolitat i oportunisme partidista, només perverteixen el debat i debiliten els esforços. Cada nova víctima és l’evidència d’un funest fracàs col·lectiu. No es pot desistir.

La violència masclista de cada dia

Tot i que les víctimes han de ser la prioritat, la reincidència aconsella reforçar la rehabilitació de l’agressor

El més llegit