Broncano (i el foment de la lectura)

Fins fa poc, la societat denunciava que els joves veien massa la tele. No sé en quin punt estem ara, perquè les xifres d’audiència de l’estrena de David Broncano a TVE s’han celebrat al revés: ¡per fi un programa que aconsegueix que els joves s’asseguin a veure la tele! No hi ha ànim moralista, sinó estupefacció genuïna i una sincera curiositat per l’avenir: potser ben aviat es veu amb bons ulls que el pediatre de capçalera fumi Ducados a la consulta o que als nadons se’ls dormi amb una goteta de xerès al xumet. Suposo que una etapa tecnològica i de comunicació tapa l’anterior. Els còmics es van considerar nocius un temps, la ràdio va haver de ser dolenta quan va arribar, com també la televisió, per no parlar dels videojocs (¡o dels jocs de rol!). No obstant, sembla que el temps acaba dignificant-ho tot, quan el dimoni que domina el present (la gent enganxada al mòbil) fa més por. De fet, agafem l’objecte amb més prestigi intel·lectual: el llibre. Ara diuen que els llibres són sexis, tot i que, en certa manera, a la gent li agrada més veure fotografies de llibres que llegir-los. Són un objecte intocable (sovint de manera literal, ja que pocs els obren), carregat d’un capital simbòlic sovint contraproduent. Potser algú es rigui de tu, però en cap família o mitjà s’alarmaran amb el fet que els adolescents llegeixin novel·les (més aviat el contrari: lamentaran, amb una nostàlgia una mica tramposa, que ja no les llegeixen). Doncs bé, no va ser sempre així. Plató, sense anar més lluny (o anant-me’n tan lluny), deia que els llibres eren un impediment per a l’aprenentatge. I no era de bon to que la joventut (especialment les noies) llegís novel·les al segle XIX. La visió de l’amor a Jane Austen, o a Madame Bovary de Flaubert, podien exercir una mala influència. De fet, les primeres biblioteques de préstec de l’època victoriana no oferien novel·les de ficció, sinó només llibres considerats instructius. Algú massa lector era titllat d’efeminat, poc vigorós, d’esperit pansit, salut taciturna i pell poc tonificada. Hi ha un llibre magnífic sobre això: Contra la lectura, de Mikita Brottman. Arrenca comparant la lectura i la masturbació (activitats solitàries, nocturnes, solipsistes) i d’allà ja no baixa. ¿Com serà bona la lectura si Hitler i Unabomber eren tan lectors?, deixa anar. Multipantalles Potser ha passat el mateix amb la televisió. Quan era petit, havia de fer equilibris a casa per poder veure els dibuixos animats (per exemple, adduir que aprenia amb La vida es así i que amb Los tres mosqueperros estava repassant Dumas). I només podia veure la programació nocturna els divendres. Sens dubte, no recordo que m’obliguessin a veure tele com qui indica que cal menjar-se el plat de llenties o que se celebrés que em sabés el nom de les hostesses de l’Un, dos, tres. Però ara, i preocupats per la dispersió de les multipantalles i els continguts nínxol, es festeja que Broncano hagi arrasat amb gairebé un 25% de share entre els joves. L’estrena ho va merèixer: bombo i acudits amb un ritme contagiós i un entrevistat gairebé anònima (un campió de surf invident) amb una història novel·lesca. Broncano fa tele com un bon ballarí balla: sense esforç i aconseguint que sembli fàcil. Així que no descartem eslògans de la lectura aplicats ara a la tele: Veure tele és sexi, per exemple, en campanyes institucionals de foment de la televidència.

El més llegit