¿Som capaços de suportar l’existència del terror? Més ben dit: ¿podem arribar a entendre’l, a enquibir-lo en el nostre imaginari? M’atreviria a dir que sí, sempre que sigui en un espai i un temps acotat i sota unes condicions estrictes. Un mal exempt, no pas adossat al mur de la realitat tangible, sinó com un fenomen aliè, una tenebrosa edificació en el desert. Podem entomar la tortura, la violència, el menyspreu, sempre que se’ns aparegui sota l’aparença d’un monstre repulsiu. El monstre no ens interpel·la ni ens representa ni el percebem com a humà. És una construcció que podem arribar a entendre sempre que exerceixi la monstruositat a temps complet, perquè davant l’horror, si més no, apliquem la regla del refugi. Sí, aquestes coses passen, però només en un entorn determinat, en un infern acotat, producte de la febre repulsiva d’un malalt. Som capaços d’enfrontar-nos a la consternació, a la feredat dels esdeveniments, si els podem emmarcar en un territori paorós. No és pas que es dilueixi l’aversió, la paüra, però mirem que s’imposi la lògica del calabós. És només dins l’espaventós reducte on víctima i botxí conviuen que s’implanta l’esgarrifor.