Un exili que deslegitima Maduro

Amb el viatge a l’exili a Espanya d’Edmundo González Urrutia i la seva petició d’asil polític, Nicolás Maduro continua perdent les credencials democràtiques que pogués mantenir després de considerar-se electe sense haver aconseguit en cap moment desmentir de forma fefaent les sospites de tupinada. L’afany del líder chavista de proclamar-se vencedor el 28 de juliol sense més suport que el d’instàncies electorals i judicials que operen com a braços vicaris del poder executiu, i sense exhibició pública de les actes, ja deslegitimava la seva permanència en el poder. Però el clima d’inseguretat amb què ha perseguit el candidat opositor, assetjat per la fiscalia i vituperat pel règim fins que va buscar refugi a l’ambaixada dels Països Baixos l’endemà que Maduro cantés victòria, no fa més que desacreditar-lo. El pas fet pel Govern d’Espanya d’allotjar dijous González Urrutia a la residència de l’ambaixador i tramitar el seu trasllat a Madrid en condicions de seguretat garantides s’até als usos més reconeguts del dret internacional i no legitima ni de bon tros l’elecció de Maduro. Per contra, difon la imatge d’un règim tancat en si mateix que no és capaç d’aplicar les normes bàsiques de la democràcia: garantir la transparència d’un recompte electoral, acceptar la derrota si aquesta es dona i traspassar el poder als vencedors. Al no fer-ho, buida de sentit la suposició que afavoreix Maduro guanyar temps al temps: el fet és que a cada dia que passa es degrada la imatge del chavisme i esdevé més reconeixible la seva naturalesa dictatorial. Els que afirmen que la tramitació de l’exili de González Urrutia amb el Govern veneçolà ha equivalgut a un reconeixement implícit de Maduro obliden les conseqüències de l’error comès pels Estats Units i els seus aliats a l’afanyar-se a reconèixer formalment el 2019 Juan Guaidó com a president encarregat. Res va canviar llavors a Veneçuela i Guaidó va acabar a l’exili el 2023. Alguna lliçó s’ha derivat de llavors: s’ha escampat a Europa la idea que són necessàries les arts de la diplomàcia per obtenir resultats. I reconèixer el candidat de l’oposició president electe d’acord amb les actes difoses a les xarxes hauria sigut un gest contundent, però inadequat si es pretén defensar l’argument que només després de certificar uns resultats de forma independent es pot considerar conclòs el debat sobre el vencedor de les eleccions. I contraproduent si es tracta de mediar en la crisi, el primer requisit de la qual és que el mediador o mediadors no apareguin com a emissaris d’una de les parts. La situació dels sis integrants de l’oposició refugiats a l’ambaixada de l’Argentina a Caracas és prou il·lustratiu dels riscos inherents a una crisi desbocada. El setge de l’ambaixada i la transgressió de la Convenció de Viena és la foto fixa de la deriva del Govern de Maduro, disposat a qualsevol cosa, fins i tot a afrontar una nova tanda de sancions, amb tal de mantenir-se al poder. Perquè els discursos altisonants oculten la naturalesa última de la crisi en curs: blindar la supervivència del règim sigui quin sigui el preu a pagar. En cas de no ser així, fa setmanes que Maduro hauria accedit a alguna de les fórmules que li van oferir els seus veïns llatinoamericans, ara defraudats.

Un exili que deslegitima Maduro

Garantir que el candidat opositor continua lliure, tot i que a l’exili, no és una ratificació del règim chavista

El més llegit