Gisèle i la gent normal

Hi ha persones que ho canvien tot. Sense voler i molt a contracor, diria que amb una voluntat d’estricta supervivència, ho sacsegen absolutament tot. Gisèle Pélicot n’és una. Dona, 71 anys, víctima de la barbàrie. Violada durant una dècada, fins fa quatre anys, per desenes d’homes mentre estava sota els efectes de les drogues que, intencionadament, li administrava el seu marit, Dominique Pélicot. Passeu i mireu. Els salvatges i ella. Una dona gran, mare i àvia d’una família aparentment convencional. Gisèle Pélicot ho ha canviat tot. Ha assistit al judici, ha caminat davant les càmeres amb una serenitat colpidora, envoltada dels seus fills i advocats, ha parlat clar sobre el que sent, com se sent, i sobre com era la seva vida abans de descobrir-ho tot davant dels seus violadors. Almenys són 51 violadors d’entre 26 i 74 anys: un bomber, un jubilat, un periodista, venedors participant en violacions múltiples a un cos inert. Gent normal, aparentment, homes de totes les edats i condicions i "ni un de sol es diu que hi ha alguna cosa estranya". Aquesta frase és de la Gisèle durant el judici i de totes les dones: "El món està malalt". No n’és un, no és un cas aïllat. És el món en què un alcalde, Antonio Martín Hernández, puja a un escenari begut i canta a ple pulmó una cançó que descriu la violació d’una nena, i davant l’escàndol consegüent, el president dels capellans a Espanya, Luis Argüello, diu que no cal ser tan puritans, que cal entendre el context. El context per aquest senyor és que cal entendre el que faci un borratxo. Estan malalts. Homes que es creuran millors només per procedència i color de pell que el marit de l’atleta olímpica Rebecca Cheptegei, que ha mort cremada a Kenya per haver-se comprat una casa d’entrenament una mica més lluny del que ell considerava òptim. Dickson Marangach. Noms i cognoms perquè la vergonya canviï de costat. Per això la Gisèle es presenta al judici amb la cara descoberta i demana que també veiem la cara dels seus violadors. La Gisèle ho canviarà tot; les dones envellim per deixar llegat a les joves amb aquesta voluntat estricta de supervivència: no hi ha res de què avergonyir-se, la justícia ha de protegir la víctima, però, sobretot, ha de castigar els culpables. Que la vergonya canviï de costat. Gisèle és la mare de totes nosaltres.

El més llegit