Nuclears, reobrir el debat

Els resultats de la COP28 van ser rellevants: per primera vegada, països productors de combustibles fòssils van admetre que ha arribat el principi del seu final. Els acords inclouen també accions per accelerar la implementació de tecnologies de baixes emissions com, per exemple, renovables i nuclears. Si bé l’IPCC ja havia establert en el passat el rol clau de les nuclears per contribuir a la descarbonització, el fet que el Govern espanyol no sembli tenir-ho en compte ens porta a reobrir el debat sobre l’ús de les nuclears espanyoles. En entorns científics es raonen i s’accepten unes quantes propietats oportunes de les nuclears; destaquem sobretot que produeixen energia descarbonitzada. Per aquesta raó són interessants i potser indispensables en aquesta fase en què intentem anar tots a l’una per aconseguir el primer objectiu ecològic: parar el col·lapse del planeta. També s’accepta el seu funcionament adequat. En contrapartida, utilitzen urani i, per aquesta raó, no són per sempre. A Espanya sembla que les necessitem per als pròxims 30 anys, si en aquest temps fem els canvis adequats en la vida i el sistema elèctric. Aquests pensaments no han arribat al ciutadà. Entre aquests n’hi ha alguns de molt importants com els relatius a la seguretat. Una societat avançada tracta el risc d’accident amb mesures per mirar de rebaixar-lo fins a nivells raonables. Com a resultat d’aquest fet i del treball dels tècnics d’aquest àmbit, les centrals nuclears han seguit un procés de reducció del risc. Aquest contingut tampoc ha sigut comunicat a la ciutadania. Tres accidents rellevants configuren la història de la tecnologia nuclear: Three Mile Island (o Harrisburg) el 1979, Txernòbil el 1986 i Fukushima el 2011. Cadascun va tenir un impacte i va generar reflexions i accions posteriors. Vegem. Els errors comesos a Three Mile Island van ser d’operació. L’impacte radiològic sobre la població va ser nul. Arran de l’accident es van preparar uns nous procediments d’operació i, 45 anys després d’utilitzar-los, els errors esmentats no s’han repetit. L’escenari accidental de Txernòbil és impossible en un reactor d’aigua lleugera occidental, entre d’altres per una raó rellevant. Un augment de potència fa disminuir físicament la densitat de l’aigua, para la reacció en cadena i autoextingeix la seva progressió. Parlem de Fukushima. En aquest cas va tenir lloc un desastre de les forces de la natura que, a més de produir 20.000 morts de forma directa, va generar un accident nuclear múltiple. Des de l’any 2000 existeixen reactors anomenats passius que, ubicats a Fukushima, no haurien produït cap accident. Tots els reactors construïts des d’aleshores són passius. Les accions correctores per fer front al mateix escenari en altres tipus de reactors han sigut implementades amb èxit en totes les nuclears. ¿Què tenen en comú els tres accidents? D’una banda, els tres van provocar estudis encaminats a reduir els riscos evidenciats i van donar lloc a accions correctores aplicades a tot arreu. D’altra banda, els tres van produir un sentiment col·lectiu de por. Es tracta d’un sentiment que, amb tota la informació sobre les mesures preses, acceptaríem com a infundat. Es tracta, no obstant, d’una cosa que perdura sobretot per la falta d’informació al ciutadà. Si bé alguna institució ha intentat informar, la societat no ha rebut una comunicació eficaç ni de l’estat real de la seguretat de les nostres nuclears, ni de les millores aplicades. Si s’hagués fet de manera rotunda ja s’hauria produït una calma realista i humanament tranquil·litzadora. Estem reobrint a Espanya el debat sobre les centrals nuclears. El debat només serà just i fructífer si es consideren adequadament els dos aspectes apuntats relatius a seguretat i al sentiment col·lectiu, i si es prenen les accions pertinents per revertir la situació.

Nuclears, reobrir el debat

En entorns científics s’accepten nombrosos avantatges

El més llegit