La tribuna

La culpa que no hi hagi vivenda

Aquesta vegada sí que és dels governs, de totes les instàncies: autonòmica, local i central. I de tots els colors. Una vergonya democràtica

La democràcia espanyola té un deute pendent que està generant dolor, sobretot entre la gent treballadora i els joves. De sòl n’hi ha molt, però urbanitzar-lo és un drama 

La culpa que no hi hagi vivenda

Quan Rajoy va ser vicepresident d’Espanya, el 2004, va prometre crear 900.000 vivendes protegides en quatre anys. Avergonyit que el seu antecessor, Álvarez Cascos, amb prou feines n’hagués construït 52.000 per any. Però no va complir la promesa. El 2007 va pujar la licitació i ja eren 2 milions de vivendes, un 30% de les quals serien de protecció oficial. Ni rastre, malgrat el boom immobiliari del moment. Pedro Sánchez, el 2019, davant la desídia del PP i del seu propi antecessor socialista, veient l’enorme dimensió que anava cobrant el problema, en va prometre 250.000. Que durant les eleccions del 2023 va rebaixar a 184.000 de protegides. I crear un parc del 20% de vivenda social en 20 anys. Impossible, suposaria que en les dues pròximes dècades 9 de cada 10 vivendes fossin públiques. La realitat és que, el 2022, amb prou feines se’n van fer 10.000 i la meitat del pressupost per a vivenda es va quedar sense utilitzar. Almenys ha publicat la llei de la vivenda, de moment més èpica que pràctica.