El turment del proïsme

"Jo els dies els compto per despertars". Això em va dir, després de preguntar-li si havia dormit bé la nit anterior, algú amb qui mantinc una relació professional i que acostuma a ser educat, sensible a les circumstàncies vitals de cada un, tan diferents. Li vaig advertir, tot just sentir-lo pronunciar-la, que l’hi robaria, era una frase preciosa i havia de buscar com utilitzar-la, el moment, el seu lloc. Vam penjar, sense que importés no haver trobat una solució definitiva al problema que en aquell moment ens apressava, i em vaig quedar en aquests llimbs reflexius als quals et porten les paraules encadenades de manera precisa i preciosa. Així vaig estar bona part de la jornada, mentre treballava, llegia, escoltava la música que m’acompanya quan camino, o al metro, fins i tot menjant vaig continuar pensant-hi. Fins que l’atzar em va treure de l’encallament. Va voler la casualitat que en una de les poques vegades, cada vegada menys, que al cap del dia entro a Twitter em trobés amb un comentari de l’escriptora Alana S. Portero sobre la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar La habitación de al lado: "Tilda Swinton recitant el final de Dublinesos és un d’aquells moments de cine que no oblidaré mai. La pel·lícula és tan bonica com només poden ser-ho dues dones madures, dues amigues, parlant de la vida i de la mort". Vaig recordar, al llegir-la, que el film, que s’estrenarà el 18 d’octubre a Espanya, és una adaptació de la novel·la Cuál es tu tormento, de Sigrid Nunez, i la vaig rescatar de la lleixa de la llibreria en què la vaig col·locar a l’acabar-la, fa tres anys. L’empremta que els llibres m’han deixat pot mesurar-se en funció de les pàgines que hi he assenyalat, i aquest n’està atapeït. Però a l’obrir-lo, no va ser això el que em va sorprendre, ja que, malgrat el temps transcorregut, ho recordava, el goig a cada full. Va captar la meva atenció l’epígraf, firmat per la filòsofa Simone Weil, que Nunez va triar per començar a explicar aquesta història, trista i bonica, sobre la malaltia, el dolor, la vellesa, l’amistat i la bellesa: "La plenitud de l’amor al proïsme rau simplement a ser capaç de preguntar: ¿Quin és el teu turment?" Així és, vaig pensar llavors, una qüestió tan senzilla, interessar-se per l’angoixa, física o emocional, que afligeix els que ens envolten, amb els que convivim diàriament, som, moltes vegades, incapaces de plantejar-la. Cura D’allà me’n vaig anar als despertars que defineixen les jornades d’aquest col·lega receptiu al sentir aliè i vaig voler donar les gràcies, a ell i a totes les persones que pensen en l’altre abans d’exigir respostes, mesures, accions i fins i tot favors. La influència de la religió, la seva llarga i negra ombra, ha fet que em resisteixi a fer servir, en la vida i en la literatura, la paraula proïsme i, sobretot, que m’oblidi d’una de les seves definicions, la més important: "Persona respecte d’una altra, considerades sota el concepte de la solidaritat humana". Aquesta solidaritat, cosina de l’empatia i, també, de la sensibilitat, és en la base de la humanitat, un terme abstracte i grandiloqüent, que al·ludeix a la compassió. No volem saber res de desgràcies alienes, prou en tenim amb les pròpies, ens justifiquem, i continuem vivint d’esquena al proïsme, sense estimar-lo, ni cuidar-lo. L’amor és cuidat, com el que demostra el personatge de la novel·la de Nunez, que decideix instal·lar-se a la casa d’una amiga, malalta terminal de càncer, per acompanyar-la en els seus últims dies. No hi ha més entrega, ni més desinteressada, i parteix d’una pregunta: ¿quin és el teu turment?.

El més llegit