L’emigració naufraga

Potser un dels viatges més importants de Pedro Sánchez en els últims mesos ha sigut el que l’ha portat al Senegal, Mauritània i Gàmbia. Seguint el guió europeu sobre fluxos migratoris descontrolats, com el que ofega les Canàries, Ceuta i Melilla, el president busca acords per a una emigració ordenada i circular a canvi de controlar sortides il·legals des d’aquests països. Quantitativament potser no és gaire rellevant al principi, però aquest és amb claredat un dels camins per enfrontar el problema. L’oposició ha reaccionat tan alterada que fins i tot podria interpretar-se com un indici d’encert en la iniciativa presidencial. Han sonat trompetes, tambors i paraules gruixudes, amb tornades dels cors clamant per deportacions massives i altres mesures dràstiques. Cap proposta alternativa fins al moment. I agraïts que algun dirigent de Vox no hagi repetit que cal enviar l’Armada a parar els cayucos d’emigrants. Això ja es va dir i els militars van desautoritzar l’ocurrència. Buscant mà d’obra Mentre la política va per aquí, sense indici d’acord entre partits, l’economia reclama mà d’obra. No hi ha hagut aquest estiu dinar o sopar amb empresaris presents sense laments sobre la falta de treballadors. De qualsevol sector i especialitat: mecànics, soldadors, torners, fusters, electricistes, camioners, paletes, veremadors, ramaders, cambrers, cuiners i, per descomptat, metges, infermeres i fisioterapeutes. La llista és inacabable. La distància entre el que reclama l’empresa i les posicions de la dreta contra qualsevol iniciativa de sortida s’engrandeix. És difícil creure que no se n’adonin, o que ningú els ho faci entendre. "Hi ha empresaris que estan a prop de perdre la viabilitat de les seves empreses si no troben treballadors", explica José Ignacio Mora, director de Sercobe, una potent associació de fabricants i exportadors de maquinària. "Cal formar especialistes en origen enviant-hi professors i que vinguin amb un contracte de treball en condicions", proposa Sercobe. Val per a altres sectors. En un país amb 2.660.500 aturats és absurd que no es trobi personal. "És que la gent no vol treballar", protesten alguns ocupadors. Altres opinions són més càustiques com les que critiquen que "les ajudes de protecció social són tan altes que et diuen que no els val la pena canviar-les pels salaris que els ofereixen". Els sindicats i Yolanda Díaz no parlen d’això. Després hi ha la picaresca i el frau. Quan s’ha treballat un temps i es té dret a ajuda per atur, hi ha persones que es planten davant l’empresari i li proposen anar-se’n "si m’arreglen l’atur". És a dir, simular acomiadament tornant per sota mà la indemnització, o fins i tot repartint-la. Agreugen el problema els errors de planificació i els embussos administratius amb burocràcia asfixiant. A Catalunya més de 30.000 joves no començaran el curs d’FP per falta de places. A Madrid, el curs passat van ser més de 50.000. Felicitats als dos governs autonòmics. Podríem sumar a aquestes espifiades la lentitud exasperant en la convalidació de títols de professionals obtinguts en altres països amb solvència educativa. Cal agilitzar aquests embuts i revisar si existeixen col·legis professionals que ho dificulten. És un conjunt d’elements, però segur que amb transparència, voluntat política i sentit d’Estat dels que l’haurien d’exhibir, seríem capaços d’afrontar el problema.

El més llegit