Castellà posa llum a la tocata i fuga

Des del primer moment van aflorar les sospites sobre algun tipus de pacte entre els Mossos d’Esquadra i Waterloo en l’episodi de l’última performance del president legítim. La de la tornada definitiva a casa; "no més campanyes a l’exili", havia proclamat. Però les dues parts ho van desmentir categòricament. Els Mossos hi estaven obligats. No podien reconèixer públicament un tracte afable d’aquest tipus. El que és sorprenent és el to desmesurat, inquisitorial, amb què Waterloo va desmentir l’evidència. Tots vam veure com Puigdemont va poder arribar a peu al passeig de Lluís Companys sense cap contratemps. Cap agent de paisà va mirar de detenir-lo. Descaradament li van permetre arribar i intervenir. I punt. En les imatges es pot comprovar com Puigdemont arriba caminant. No d’esquitllentes sinó pel centre del carrer. Arriba pràcticament sol, escortat pel seu nucli dur. Sense protecció de la massa, que podria haver generat dubtes sobre la detenció in situ. Irromp a l’escenari per la part posterior, on no hi ha públic, excepte alguns companys i policies de paisà als voltants. Si volien enxampar-lo hauria sigut peix al cove, com va passar amb Clara Ponsatí, amb tota amabilitat. Com s’explica del general Batet quan va capturar el president Companys que, ferm, es va mantenir a la Generalitat. Va advertir Companys –segons alguna versió– que només se l’emportarien per força. Batet va posar una mà a l’esquena al president i li va preguntar si tal mesura coercitiva era suficient. Això sí, en les imatges Puigdemont apareix amb evident nerviosisme. Els seus escassos gestos delataven el temor de ser detingut. Després aquests nervis van ser més que evidents a la tarima d’oradors. El seu més que influent advocat, Gonzalo Boye, l’apressa a abandonar l’escenari. Puigdemont sembla visiblement desconcertat i se l’emporten volant. Tot seguit, enmig de l’esvalot, els capitostos de Junts munten una espècie de passadís per accedir al Parlament per acompanyar el president. Hi són els pesos pesants. Inclòs Artur Mas, que després confessarà que va ser el primer sorprès quan Puigdemont toca el pirandó. Com tants d’altres. Mas també es va empassar la presa de pèl, va creure que Puigdemont compliria el seu compromís i que aquell era el definitiu epíleg de l’exili. Seria detingut, contravenint la llei d’amnistia, per la rebel·lió de les togues. Res del que va prometre el lacònic Puigdemont es va esdevenir. Va mentir a tothom. Com va tornar a faltar a la veritat Waterloo quan després van negar el que era evident, que la tocata estava manipulada. La fuga són figues d’un altre paner. Costa entendre que la direcció de la Policia de Catalunya no sabés preveure aquesta possibilitat. El diputat de Junts Antoni Castellà va revelar el greuge sense més davant Ricard Ustrell, a Catalunya Ràdio. La vigília, els Mossos havien comunicat a algú del nucli dur de Puigdemont que aquest no seria detingut abans d’intentar accedir al Parlament. Més clar que l’aigua.

Castellà posa llum a la tocata i fuga

Res del que va prometre es va esdevenir. Va mentir a tothom. Com va tornar a mentir Waterloo quan van negar que la tocata estava manipulada

El més llegit