Grans de sorra i estrelles

Tot i que "cambia, todo cambia", "lo superficial", "lo profundo", "la manera de pensar", "todo en este mundo", com va escriure el xilè Julio Numhauser i va immortalitzar amb la seva veu Mercedes Sosa, també torna, tot. Fins i tot el setembre, amb els seus dies, igual de llargs que en la resta de mesos del calendari i, no obstant, cada vegada més curts, la seva rutina i la seva quotidianitat, odioses i enyorades alhora, salvadores. Per a Carmen Laforet, els anys començaven amb l’arribada de la tardor. Tenia, durant aquesta estació, la seva preferida, "la sensació aclarida, d’agradable claredat en les idees, que només l’aigua freda, al matí, és capaç de proporcionar-me. M’adono que comença un cicle nou de la vida, un nou any. Projectes, il·lusions, venen a mi naturalment. Mai els faig en aquesta data forçada del 1r de gener". Així ho va narrar, amb la nitidesa argumental de qui explica un teorema matemàtic per al qual no hi ha cap altra solució possible, en un dels articles que va publicar a la revista Destino, recopilats al llibre Puntos de vista de una mujer. Comparteixo, amb Laforet, aquest nostàlgic optimisme, la seva convicció sobre la manera en què hauríem de mesurar, calibrar, el temps que únicament transcorre sobre el paper, en calendaris i agendes. Per això, a les portes del setembre, aquell mes en el qual tot canvia i tot torna, solc recuperar aquest paràgraf, que conservo anotat en un dels molts quaderns que amuntego a l’escriptori. En un d’ells vaig apuntar, tot just tornar a Madrid, una ciutat que, en mi, continua despertant tants odis com passions, sobretot a l’estiu, la conversa que, en un dels primers dies d’agost, vaig sentir a dues nenes en una platja de Santander. Estaven jugant, lluny de la vora, a enterrar-se, i una va preguntar a l’altra si creia que hi havia més grans de sorra o estrelles. No recordo què estava fent, llegint, suposo, Sally Rooney, però ho vaig deixar per mirar de memoritzar les paraules que acabava de sentir. El silenci, de l’altra nena, de la dona que estava amb elles, dels banyistes al seu voltant, del mar, fins i tot, va ser l’única resposta a una qüestió en la qual, després vaig reflexionar, estan representats, i fins i tot resolts, tots els enigmes de l’univers. Ho vaig explicar, l’escena, el seu diàleg, a les meves xarxes socials, i llavors em van treure de dubtes: "Sembla que hi ha moltes més estrelles en l’univers observable (aproximadament 10 ^ 23) que grans de sorra a la Terra (de 10 ^ 18 a 10 ^ 19)". A més, vaig descobrir, el mateix dia i gràcies a la dramaturga Andrea Jiménez, que el documental Nostalgia de la luz, dirigit per Patricio Guzmán, aborda, també, però des d’un altre angle, aquesta qüestió, al confrontar la distància entre el cosmos i la humanitat. La pel·lícula està ambientada al desert d’Atacama, al nord de Xile, un lloc al qual, a causa de la transparència que hi té el cel, acudeixen astrònoms de tot el món per observar les estrelles, i en el qual els familiars dels presoners polítics de la dictadura de Pinochet busquen les seves restes, preservades intactes gràcies a la sequedat del terra. Aquella conversa de platja i les seves derivacions m’han acompanyat al llarg de les meves vacances, en les quals he llegit menys del que m’hauria agradat, he descansat menys del que necessitava i he reescrit la que serà la meva següent novel·la molt més del que havia previst. Així he arribat a un nou any, just 365 dies després que acomiadés el meu pare, amb la trista conclusió que tant de bo no haguéssim de travessar la mort per aprendre a celebrar la vida.

Grans de sorra i estrelles

Tant de bo no haguéssim de travessar la mort per celebrar la vida

El més llegit