Claus del cas Suescun

El classisme ens pot evitar extreure aprenentatges. Ho dic pel cas de Sofía Suescun i la seva mare. La pena és que les televisions, per variar, no han enfocat l’assumpte amb expertes. Donada la projecció mediàtica espero que serveixi per reflexionar sobre tabús de les relacions familiars, gairebé sempre romantitzades o considerades sagrades. Amb Maite Galdeano n’hi ha més de fons. Reconeix que va ser mare d’adolescent. Va viure més d’una dècada de maltractaments, fins al punt de voler matar-la i posar en perill els seus fills. No vol parlar de la seva infància. Diu que el seu pare feia coses dolentíssimes (i d’aquí, potser, procedeixin moltes coses). Després, diagnòstic de malalties, depressió i intents de suïcidi. Per agafar-se a la vida, es va lligar a Sofia. En ella projecta pors, inseguretats, dependències, xantatges i condicionants asfixiants. I un evident biaix de gènere, perquè el patró de salvadora el va fer sobre la seva filla i no sobre el seu fill. No soc psicòloga. No faré una anàlisi d’un evident cas de salut mental. Però sí que diré tres coses. U. Pots ser víctima i botxí. Les víctimes de violència de gènere no han de ser santes ni bones per sempre. Cadascú ve i avança amb la seva motxilla. Dos. Moltes dones que han patit violència masclista es neguen a rebre teràpia. Diuen que poden soles. Potser perquè durant segles, si patíem violència, la norma era callar i tirar pa’lante. Quan apareix l’estrès posttraumàtic comproven que la teràpia, i revisar com construïm les relacions amb els nostres fills en contextos de violència de gènere, és vital. He vist famílies destrossades durant dècades per les conseqüències d’una violència no tractada, generant des de fills o filles maltractadores mares sobreprotectores. La violència de gènere en la infància deixa un mal profund que cal treballar. Haver tingut una vida de patiment no obliga a arrossegar els que t’envolten a patir-lo també. Tres. Igual que mai he justificat que infàncies traumatitzadores o absències paternes puguin estar al darrere d’homes maltractadors, no justifico mares salvadores per la violència de gènere. Moltes han patit, amb teràpia o no, i no per això totes han desenvolupat el mateix patró. Casos com aquest evidencien quant en cal parlar, en les famílies, de la criança de vincles sans abans que tot salti pels aires. Casos diferents Per acabar. Aquest cas no té res a veure amb el cas de Rocío Carrasco. Ni Rocío Carrasco és Maite Galdeano, ni Sofía Suescun és Rocío Flores ni Kiko Jiménez és Antonio David Flores. A veure si hem de recordar una sentència i què deia l’informe psicològic de Rocío Carrasco, perquè de mala mare o tòxica no n’hi havia ni una línia. Sofía Suescun no ha insultat ni ha agredit la seva mare. Al revés, l’ha ajudat fins on ha pogut. I és legítim tant la mare que talla llaços amb una filla que vol fer-li mal, com la filla que decideix apartar-se d’una mare que no li deixa fer la seva vida. No barregem els ous amb els cargols, més que res per respecte a les veritables víctimes.

El més llegit