Un aspecte que va cridar l’atenció dels actes de presa de possessió del president Illa i dels seus consellers va ser l’absència de la bandera d’Espanya, tot i que cal dir que en realitat l’absència de l’emblema espanyol en aquest tipus d’actes no és una cosa excepcional ni únicament imputable a governs de signe independentista. Aquesta circumstància, en canvi, va contrastar amb la imatge de la primera reunió oficial amb l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, que es va fer pocs dies més tard i que va estar presidida per la senyera i les banderes espanyola i europea. Aquest fet va ser celebrat per alguns, entre els quals em compto, com un signe de normalitat institucional i com un gest de naturalesa simbòlica conforme amb la idea del Govern de tots expressada pel president Illa i amb el qual es pretén que tothom se senti representat per la institució i no excloure ningú. Perquè no és que la presència en solitari de la bandera catalana exclogui, en realitat és la bandera oficial de tots els catalans, amb independència de si la seva identificació nacional és única o és dual, i per tant ningú hauria de sentir-se menyspreat per ella. Però durant massa temps l’independentisme ha fet de l’exhibició en solitari de la senyera un acte de militància per exhibir el seu menyspreu cap a allò específicament espanyol –i vistes les reaccions alguns pretenen que així continuï sent– i per recordar la seva hegemonia institucional fent que molts catalans no independentistes se sentissin exclosos de les seves institucions d’autogovern. No obstant, en honor a la veritat cal recordar que la bandera espanyola sempre onejava fora del Palau de la Generalitat, tal com és preceptiu, i només s’amagava a dins i que només durant uns minuts la bandera va ser arriada del Palau i no precisament amb motiu de la declaració d’independència sinó com a mostra de suport per part d’alguns treballadors públics al president Quim Torra amb motiu de la decisió de la Junta Electoral d’executar la seva inhabilitació.