‘Som-hi, Kamala’

Dijous passat la Convenció Demòcrata reunida a Chicago va confirmar la candidatura de Kamala Harris a la presidència dels EUA, entre l’entusiasme dels seus seguidors i el suport dels Clinton, els Obama i Biden. En tot just tres mesos sabrem si ella i Tim Walz fan les maletes i tornen a Califòrnia i Minnesota, d’on van sortir, o si es converteixen en els personatges més poderosos del món, amb capacitat per afectar directament les nostres vides tot i que no els hàgim votat. Kamala ha insuflat il·lusió i aire fresc a un partit que fa res semblava resignat a la derrota d’un Biden (Sleepy Joe) cansat i dubitatiu, davant un Donald Trump lleugerament menys vell però més dinàmic i agressiu. El mateix Trump que ara apareix desconcertat quan el seu rival ha sigut reemplaçat per una dona jove, negra i bona polemista, perquè ara el vell és ell i no estava preparat per a aquest canvi de papers. Els seus nervis s’endevinen en el seu infantil rebuig de pronunciar bé el nom de la seva rival, a acusar-la d’esquerrana radical i a insultar-la (que és el que Trump fa millor) dient-li boja per la seva manera de riure. En tot cas, Kamala, procedent –com Walz– de l’ala esquerra del partit, està centrant ràpidament el seu missatge per unir tots els demòcrates entorn de la seva candidatura, igual que va fer Hillary Clinton el 2016 davant Bernie Sanders i Elizabeth Warren. Sap que només així podrà guanyar. Kamala no ha sigut una vicepresidenta brillant, cap ho és. Crec que va ser el president McKinley qui va dir que tenia dos amics: un se’n va anar a fer la volta al món en un veler i a l’altre el van fer vicepresident dels EUA… ¡I deia que mai va tornar a sentir res de cap dels dos! És un càrrec desagraït, ja que la seva principal tasca és controlar el Senat, que presideix, i aquesta és una tasca important però de poca visibilitat. Li van encarregar a més el tema migratori, del qual és impossible sortir ben parada. La seva vicepresidència ha sigut grisa i només la por de l’aparell del partit a perdre les eleccions l’ha llançat a la primera línia de la política i allà ha donat la sorpresa de mostrar un atractiu i una vitalitat que fins ara desconeixíem. Després de Hillary Clinton, Kamala Harris és la segona dona que aspira a la presidència dels EUA, i després de Barack Obama, la segona persona de raça negra que ho fa. I això posa nerviós Trump, perquè són cartes que allà pesen molt. El seu exabrupte dient que només ha descobert ara la seva negritud li ha sortit per la culata amb els líders afroamericans i recorda quan també deia que Obama no havia nascut als EUA. No para de mentir mentre ella el denuncia com un perill per a la democràcia, l’estabilitat global i els drets de les dones. Els principals reptes de Kamala són donar-se a conèixer, perquè Trump és molt més famós; fer-ho amb un perfil propi, com a hereva de Biden però diferent en assumptes com l’avortament o les armes; unir tot el partit entorn de la seva candidatura; desmuntar les constants mentides del seu rival; no caure en l’autocomplaença; assegurar-se el vot femení (no hauria de ser difícil, davant el misogin de Trump) i el de les poderoses minories afroamericana i hispana, sense oblidar l’àrab, que és influent en alguns estats decisius però fluctuants (swing states) i que està indignada amb el suport a Israel i la tragèdia humanitària de Gaza. Per això els agosarats esforços d’Anthony Blinken per aconseguir al més aviat possible una treva que calmi les aigües, mostrant una vegada més que la política exterior de Washington està dominada per la política domèstica, i per això Netanyahu desitja que guanyi Trump i Zelenski, que ho faci Harris. He tingut la fortuna d’assistir a una convenció republicana i a una altra demòcrata, i el fascinant escenari circense en què es desenvolupen, amb globus i vestits estrafolaris, no deixen veure el seriós treball que allà es fa en les desenes de conferències, recepcions i negociacions, que el gran públic no veu i en què es discuteixen suports, contrapartides i sumes enormes de diners per finançar els pròxims tres frenètics mesos de campanya, que anuncien una dura baralla. El pitjor que ara podria fer Harris és confiar-se, perquè queda molt partit.

‘Som-hi, Kamala’

La vicepresidenta nord-americana ha insuflat il·lusió i aire fresc a un partit que fa res semblava resignat a la derrota d’un Biden cansat i dubitatiu.

Ha donat la sorpresa de mostrar una vitalitat que fins ara desconeixíem. Però el pitjor que podria fer Harris és confiar-se, perquè queda molt partit

El més llegit