Una sortida per a Veneçuela

És evident que el govern de Nicolás Maduro ha intentat perpetrar un cop d’Estat a la inversa, desposseint del poder prèviament el candidat elegit Edmundo González, però s’equivoquen els que pensen que Maduro ho fa defensant tan sols un projecte personal o de grup. Equivocadament Maduro i el seu cercle ho fan perquè creuen que tenen el deure, davant la memòria de Chávez, de salvar el projecte de la revolució bolivariana, que mentre va viure Chávez va ser una esperança per a Veneçuela i fins i tot per a l’Amèrica Llatina. Ningú trobarà una solució pacífica per a Veneçuela sense tenir en compte aquest precedent. El que ja haurien d’estar fent Edmundo González i María Corina Machado és oferir-los a Maduro i a Jorge Rodríguez, com a portaveus de la revolució bolivariana, no només garanties mínimes per al seu equip de govern, i les amnisties necessàries, sinó sobre tot el respecte per alguns projectes que han sigut els nervis sensibles del procés bolivarià: una política nacionalista en la gestió de les reserves petroleres; l’aprofundiment del projecte formulat fa tant temps per Uslar Pietri, i sostingut per Chávez, de "sembrar el petroli"; la continuïtat dels programes d’assistència social, almenys mentre se’ls transforma en programes d’ingrés laboral, estimulant una ètica del treball que fins fa poc tots els governs van descuidar; i garanties perquè el chavisme, que amb el canvi de govern haurà d’anar-se’n a l’oposició, pugui complir la tasca que l’oposició compleix a tots els governs. Fins ara tots els plans de transició formulats pels governs veïns, per no parlar de les odioses crides a una intervenció militar, han comès l’error d’oferir-li una sortida a Maduro, i no al chavisme com a projecte històric que molts vam recolzar en un altre temps amb sinceritat, però amb respecte per la seva legitimitat democràtica. Ja en temps de Chávez l’oposició es va negar a reconèixer no només les virtuts d’aquest projecte a favor del poble veneçolà, tan descuidat per les elits petroleres, sinó el seu caràcter democràtic ratificat en nombroses eleccions, i això va portar els maduristes a una actitud cada vegada més hostil i arbitrària. I potser un dels punts més sensibles de la negociació serà entendre el decidit suport de Maduro al Govern cubà, que no és només una posició seva sinó també del Govern i del poble de Mèxic. Per moltes raons, tot i que també a Cuba és necessària una transició, a la qual han d’arribar els mateixos cubans sense pressió estrangera, Cuba representa per a Amèrica Llatina molt més que una dictadura: una resistència davant la ingerència militar dels EUA, un agosarat exercici d’independència, i el model de convivència social interna més ben aconseguit del continent, malgrat les doloroses fractures familiars i de l’encara més dolorós bloqueig imperial. Però la veritat és que la integració de Cuba a un nou horitzó llatinoamericà no dependrà de Veneçuela, sinó que Kamala Harris compleixi per fi el que no ha fet Biden, la continuació de la política visionària de Barack Obama, que va comprendre que Cuba només abaixarà les muralles quan l’imperi respecti la seva dignitat i la seva autonomia. Jo estic convençut que el final del bloqueig, sense condicions, no només deixarà Rússia lluny, sinó que acostarà Cuba als EUA i a l’economia de mercat d’una manera irreversible, permetent-li alhora conservar en l’educació, en la salut i en la convivència el més respectable del projecte revolucionari. La promesa que el pla de Barack Obama per a Cuba es complirà per fi, i que un projecte polític del chavisme democràtic serà respectat, pot aconseguir, molt millor que qualsevol amenaça d’invasió, que Maduro i els seus aliats abandonin el pla d’usurpació que avui estan intentant desesperadament. A Maduro el lliga una promesa amb Chávez, i primer es dispararia un tret davant la tomba del seu líder abans que acceptar que el chavisme s’hagi desfet entre les seves mans. La promesa dels demòcrates de complir el pla d’Obama amb Cuba podria ser un argument decisiu perquè Maduro deixi el govern, sentint que també ha complert amb els seus aliats cubans; i al seu torn la sortida de Maduro, amb el seu enorme efecte continental i mundial, podria ser un fet decisiu a la campanya presidencial nord-americana, perquè el que aconsegueixi la transició a Veneçuela sens dubte guanyarà les eleccions. De manera que la sortida digna no és per a Maduro: no s’ha de tractar com un saltejador a qui se li permet un exili daurat, i menys en un món on cap exili és segur i on les promeses que neixen al cor es moren als llavis. Doneu-li al chavisme la certesa que el seu projecte continuarà sent una opció sempre que respecti la democràcia, i que aquest intent de cop d’Estat preventiu serà amnistiat si s’acullen avui al veredicte de les urnes, i estic segur que Maduro i el seu equip almenys ho pensaran, i no cauran en la temptació catastròfica de portar Veneçuela a una Guerra Civil que el mateix Chávez deploraria. M’atreveixo a formular aquesta proposta perquè vaig creure en el seu temps en la sinceritat i la justificació del projecte chavista, i perquè vaig dir a temps que el deure del chavisme era respectar aquesta democràcia indubtable que els va permetre arribar al poder. Però també perquè sé que Veneçuela, fins i tot en la seva polarització més gran, és un país amant de la pau, i que ni tan sols en aquest quart de segle de profunds desacords ha produït un bany de sang comparable als que ha produït l’ambigua democràcia colombiana. Ens donarien un nou exemple de convivència i de civilització.

Una sortida per a Veneçuela

Fins ara cap dels plans de transició han ofert un futur al chavisme

El més llegit