Mentre l’Orient Mitjà continua dubtant si barallar-se a cops tots contra tots, en altres llocs es continuen orquestrant cops d’Estat que cal reconèixer que abans es donaven amb més espectacle, com quan el general Pavía, un general bigotut, va entrar a cavall al Congrés, i amb més ridícul, com quan el coronel Tejero, també bigotut però sense cavall, va ocupar l’hemicicle al poc elegant crit de "¡Se sienten, coño!". De vegades eren cops aplaudits pel respectable com els del general Riego el 1820, per restaurar la Constitució de 1812 en contra de l’absolutisme de Ferran VII, i el del general Prim, per acabar amb una Primera República que havia perdut el nord, el sud, l’est i l’oest. Altres vegades eren intents regeneracionistes benintencionats però equivocats, com el de Primo de Rivera el 1923, o involucionistes com el de Franco el 1936, que va desembocar en una Guerra Civil seguida per una dictadura de quaranta anys. A Espanya, tenim models per a tots els disgustos, ja que per a la nostra desgràcia mai ens han faltat il·luminats "salvadors de la Patria", al marge dels desitjos dels seus compatriotes.