Aquest estiu m’he empassat la biografia de Maria Antonieta, de Stefan Zweig, i la lectura apassionant va coincidir amb la inauguració dels Jocs Olímpics de París. En la cerimònia, una cantant vestida de Maria Antonieta, ja decapitada i amb la testa a les mans, cantava el Ça ira –un dels himnes de la Revolució– acompanyada d’una banda de rock dur. L’espectacle tenia lloc a la Conciergerie, on van estar presos el rei Lluís XVI i la reina abans de ser guillotinats, i el final de l’actuació esclatava en una esplèndida pluja de serpentines roges, com la sang vessada. L’escena em va fer riure: amb quin orgull els francesos han incorporat al seu imaginari un dels episodis més crus i alliberadors de la seva història, i aleshores vaig tornar al llibre.