Han acabat els Jocs Olímpics, França continua sense Govern i tot no és culpa del disseny institucional. La Constitució francesa del 1958 diu breument que el president de la República "nomenarà el primer ministre" (art. 8), amb una redacció que determina que aquesta facultat és, alhora, una competència i una obligació. Fins ara, Emmanuel Macron sembla que es fixa més en les seves atribucions que en els seus deures, i no se li coneix cap actuació, ni directa ni indirecta, per buscar una persona de consens entre les forces polítiques que pugui nomenar primer ministre. La seva carta a la ciutadania, publicada el 10 de juliol, era una crida a les forces polítiques perquè arribessin a acords. Una iniciativa assenyada, sens dubte, però abocada òbviament al fracàs. És públic i notori que les hostilitats mútues entre els grans blocs polítics de l’Assemblea Nacional fan impossible una majoria absoluta que accepti un candidat viable sorgit de qualsevol d’aquests. Però, quan el Nou Front Popular proposa el nom de Lucie Castets –una alta funcionària de currículum irreprotxable–, llavors Macron la rebutja.