El nou Govern català presentat pel president Salvador Illa suscitarà almenys tantes opinions com grups parlamentaris existeixen. Però després d’una dècada perduda satisfà una expectativa majoritària, la de girar full a uns anys de confrontació i de deteriorament de l’acció de govern. O que la confrontació no permetés reconèixer els casos de bona gestió. O que els entorpís fins a fer-los impossibles. Neix d’entrada amb això a favor, tot i que no constitueixi cap xec en blanc. No el té en aquests moments des del mateix Parlament, sense suports garantits per a la resta de la legislatura més enllà de la investidura. Però és un punt de partida que fa molt més fàcil aconseguir-los i mantenir-los. I a aquest esperit s’adhereixen probablement molts ciutadans que no van votar els socialistes, i fins i tot ni tan sols les dues forces que els van recolzar en la investidura. No és una dada menor en un país estressat i paralitzat per l’èpica estèril del procés.
Poc donat als excessos, Salvador Illa va utilitzar ahir en l’acte de presa de possessió dels seus consellers conceptes que tendeixen a buscar l’apaivagament col·lectiu. Va parlar de cosir i recosir, d’inspirar-se en la socialdemocràcia i l’humanisme cristià. Es va fixar com a objectiu el bé comú, el servei públic, l’eficàcia, la política útil. Idees amb les quals no n’hi ha prou per garantir un bon govern però que són necessàries per aconseguir-lo. La presentació de la composició del seu executiu i dels eixos d’actuació va ser un exemple del que en podem esperar. Va preferir fugir del cos a cos amb l’adversari, fins i tot d’un Carles Puigdemont que va intentar rebentar la seva investidura. Ni tan sols va esmentar els atacs del Partit Popular i de Vox. Va elogiar Esquerra Republicana en termes inèdits. I ha format un executiu en què dones i homes de la seva confiança comparteixen carteres amb hereus de la tradició pujolista i representants de la vena republicana.
Aquesta transversalitat és, sens dubte, un valor positiu. Pot contribuir a rebaixar la tensió dels últims anys i a evitar que creixin nous motius de divisió i deteriorament de la convivència i constitueix una necessitat objectiva per trobar complicitats davant els desafiaments a què s’enfronta. Illa parla amb raó d’oportunitats, però no serà fàcil polsar-les. Especialment en aquells sectors de més impacte social. La sanitat, en la qual s’haurà de donar resposta a l’esgotament de l’atenció primària. L’educació, en ple desconcert sobre els models pedagògics i la seva capacitat de revertir les tossudes estadístiques negatives sobre les competències mínimes, i necessitada que el sistema formatiu s’ajusti a les necessitats de formació professional. Els serveis socials, que no aconsegueixen donar resposta a les noves i diverses cares de la pobresa o a posar en marxa el sistema d’atenció a la dependència. La tantes vegades anunciada i tantes vegades postergada política de vivenda pública assequible. La construcció d’infraestructures davant la sequera, un procés iniciat que no admetrà pauses. Aquests i tants altres reptes reclamaran tres requisits indispensables: excel·lència en la gestió, reforma de l’administració i estabilitat. I recursos. Perquè fer realitat un nou sistema de finançament serà un dels desafiaments més grans del president i de la consellera d’Economia, Alícia Romero.