Es debat aquests dies amb intensitat sobre el final de l’anomenat procés. L’expressió la va encunyar el que va ser conseller de la Presidència d’Artur Mas, Francesc Homs, a qui la història no ha passat factura de l’embolic conceptual que va organitzar per intentar fer d’escuder del seu cap sense estar a l’altura. Posat en marxa com a concepte polític, va acabar sent un mode de vida. Processistes i antiprocessistes van copar llistes electorals, associacions, campanyes milionàries, minutes d’advocats i tertúlies retroalimentant-se perquè l’excepcionalitat es convertís en regla i, sobretot, perquè la festa no acabés mai. Els dos grans marcs d’interpretació sobre el que s’amagava darrere del procés han resultat inadequats. No ha sigut un suflé, un sobreescalfament de pujolistes que van decidir traslladar el seu nacionalisme romàntic al dia a dia d’entre setmana. Tampoc ha sigut la revolució dels somriures. Sense caure en l’exageració de considerar-ho una rebel·lió, s’han tensionat les costures de la legalitat i l’Estat no s’ha quedat quiet.