El dia va començar amb un altre cop de màgia de Carles Puigdemont. Va acabar amb l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat. La màgia té una llarga tradició a Catalunya, amb noms com el Mago Pop, que ha portat aquesta tradició fins a Broadway. La política està menys cotitzada. Després dels últims tres lustres, el seu valor està per terra. Conscients d’aquest desgast, Puigdemont i els seus seguidors van inventar el que ha convingut a dir-se l’independentisme màgic. Fet d’il·lusions, cops d’efecte, com una declaració d’independència que va durar 48 segons. Breus, perquè l’espectador no descobreixi on és el truc. Ahir, Puigdemont va portar a terme un dels seus últims cops de màgia, i va aconseguir captar l’audiència. Ho va fer amb la complicitat d’uns Mossos d’Esquadra que van actuar com aquells col·laboradors que necessita el circ perquè tot surti bé. No obstant, no va aconseguir el seu objectiu, impedir la sessió d’investidura, o almenys retardar-la. I el dia va acabar amb la pitjor de les notícies per a ell: l’elecció d’un socialista com a president, amb els vots de l’independentisme històric català.