Reducció de jornada

El debat de la reducció de la jornada laboral és a l’òrbita política, però està predestinat a seguir marcant el treball. És allà perquè no ha estat present, almenys en els termes que ara es proposen, en el dia a dia de la negociació col·lectiva i les relacions laborals. No és, ni tant sols, un debat que enfronti empreses i persones treballadores. Des de finals dels 70 reduïm la jornada efectiva de feina als convenis col·lectius. Som dels que més ho hem fet. Tant és així que, si bé tenim una jornada laboral de feina efectiva més alta que Alemanya o Dinamarca, la tenim més baixa que Suècia, Islàndia, Itàlia, Portugal o el Canadà, per sota de la mitjana de l’OCDE. Objectivament, la reducció de jornada sense reducció de salari generarà impacte en la nostra economia. Amb més o menys intensitat produirà tensió inflacionària, pèrdua de PIB, pèrdua de llocs de treball, oscil·lació en la productivitat i pèrdua de poder adquisitiu dels salaris a curt termini per l’increment de costos laborals unitaris. Així ho pronostica la literatura que ha analitzat aquests impactes en altres països. A França va produir el 1982 una pèrdua d’ocupació i el 2008 un increment de la rotació laboral. Les reformes de finals dels 90 de Bèlgica, Itàlia, Portugal i Eslovènia no van crear ocupació. Alguns autors concreten que la reducció de la jornada en cinc hores setmanals pot comportar una davallada en la productivitat del 9%. Amb la proposta de treballar menys i guanyar més, és impossible estar-hi en contra. Cosa diferent és com es fa, qui ho paga, i com es resol l’atzucac d’avançar-hi en un país amb dèficits estructurals. Com resolem l’increment dels costos –de fins a un 8,2%– i la necessitat de cobrir vacants. Hi haurà sectors amb dificultats evidents per cobrir-les, com les oficines de farmàcia o els instal·ladors, que a hores d’ara ja no disposen de professionals suficients. També cal recuperar la realitat. Tenim el setè salari mínim més alt d’Europa i liderem l’indicador de salari digne en la proporció entre aquest i el salari mitjà. Tenim una progressiva reducció de temporalitat. Tenim molt absentisme i una altíssima taxa d’incidència de baixes laborals (Catalunya la lidera a la UE); i tenim una taxa d’atur tan alta com poc raonable per a un país desenvolupat, i liderem les taxes a escala mundial. A més, patim una xacra malgrat les reformes que ens han fet progressar en drets laborals: la baixíssima productivitat. Aquest reguitzell de ‘particularitats’ ens posa davant del nostre mirall amb un mercat de treball poc eficaç, poc eficient i poc efectiu. La jornada màxima legal a la UE és, majoritàriament, de 40 hores setmanals, excepte a Alemanya, on ho és de 48. Com és possible que amb la jornada més alta tinguin el nombre efectiu d’hores de feina més baix? I la resposta és senzilla: han deixat fer el xup-xup a la negociació col·lectiva, sector a sector, àmbit a àmbit, en l’acord, el consens, la transacció, la maduresa i el progrés compartit (persones i empreses). Sentit comú El repte és com revertim la nostra realitat, tota. Com organitzem i millorem el temps de feina, el temps en què hauríem i podríem treballar millor, guanyar eficiència i temps per fer més viables les nostres empreses i la nostra història personal per viure millor. Seria esperable d’un país endreçat que el debat de treballar i viure millor reconduís el debat polític i les pressions postisses, posant el focus en el treballar millor i el sentit comú. Enfortint la negociació col·lectiva, on, per cert, hi ha una oportunitat, perquè Espanya lidera la taxa de cobertura d’àmbit mundial. De fet, els països que ho han fet, han convertit l’efectivitat de la seva feina en sinònim de menys temps de feina efectiva, i darrere de tot hi ha la supervivència d’empreses i la felicitat de persones, i cap de les dues la podem deslligar del nostre progrés com a societat.

Reducció de jornada

El repte és com podríem organitzar-nos millor i guanyar eficiència

El més llegit