A la UE li interessa el que passi als EUA

Sempre que hi ha eleccions als EUA el món mira atentament perquè sap que en funció de qui lideri la Casa Blanca dependran altres dinàmiques que operen a escala global. Sempre s’ha donat certa cobertura a les dinàmiques polítiques nord-americanes, però, en aquesta ocasió, les eleccions del novembre semblen tan transcendentals que l’atenció s’ha incrementat fins a arribar a uns nivells inèdits. El context global és, sens dubte, una de les claus. Un context en què es qüestiona l’hegemonia nord-americana al món i l’ascens de la Xina com a principal competidor i adversari. Hi ha molt en joc. Per començar, de qui guanyi les eleccions es derivaran o no canvis en el paper que vol tenir els EUA al món i, més concretament, a Europa. Ucraïna i la UE miren amb desconfiança els moviments polítics que s’esdevenen a l’altre costat de l’Atlàntic. El paper de l’OTAN i els suports a Ucraïna estan en el punt de mira. En vista de les declaracions de Doanld Trump, l’impacte que el seu mandat provocaria d’aquest costat ja està afectant la reconfiguració de l’arquitectura de seguretat i la política de defensa europea. Ucraïna veu perillar l’ajuda financera i militar davant la potencial arribada de Trump i el seu vicepresident, J. D. Vance. La presència de Vance ha fet que la tribu dels prioritzadors republicans, els que plantegen que l’expansió global de l’Exèrcit nord-americà debilita la seva capacitat de dissuasió davant la Xina, tingui un lloc destacat en l’establishment del partit. Vance té una posició dura en relació amb l’enviament d’armes a Ucraïna i és dels crítics més durs amb els membres europeus per no gastar prou en Defensa. De fet, Vance, durant la Conferència de Seguretat de Múnic el febrer d’aquest any, va suggerir que Ucraïna hauria de negociar amb Rússia, cosa que immediatament van descartar l’OTAN i Ucraïna a l’uníson. És, per descomptat, un dels principals partidaris que la guerra a Ucraïna acabi com més ràpidament millor, amb la idea que els EUA es puguin centrar en "la qüestió real, que és la Xina". Kamala Harris De l’altre costat del tauler, la nominació de Kamala Harris no sembla que pugui portar grans canvis en la política exterior americana, que prometria ser continuista amb les dinàmiques plantejades per Biden tant a Ucraïna com a l’Orient Mitjà i a la Xina. En totes i cada una d’aquestes dinàmiques, la línia serà similar a la desplegada fins ara, amb alguns matisos que es poden percebre, per exemple, en l’aproximació a la qüestió Palestina, en què ha mostrat més preocupació públicament per la protecció de la població civil que Biden, cosa que no la fa menys pro Israel, sinó simplement més humana. En tot cas, tant si guanyen els demòcrates com si ho fan els republicans, el cert és que les relacions transatlàntiques estan canviant mentre l’eix d’interès nord-americà està cada vegada més posat a la regió d’Àsia-Pacífic. La qüestió serà veure fins a quin punt la UE és capaç de sortir de la seva abstracció, assumir alguns dels seus límits i incoherències en el pla internacional, i començar, almenys, a pensar quin ha de ser el seu lloc al món i com vol ser en aquest lloc. Les eleccions americanes, igual que abans la pandèmia i després la guerra a Ucraïna, s’haurien de convertir en finestres d’oportunitat per generar els canvis imprescindibles que permetin a la UE poder dir alguna cosa en el pla internacional sense demanar permís.

El més llegit