Rellegeixo un llibre que vaig llegir per primera vegada fa mil anys, quan jo no era jo. No, almenys, aquest jo d’ara. El cos m’ha canviat, les cèl·lules se m’han renovat, la percepció que tinc del món i de les coses és diferent de la de llavors. Tot és nou, en fi, i malgrat això no només guardo memòria d’aquell jo, sinó que forma part de mi, tot i que no el reconegui com a meu. El llibre està molt subratllat, no sempre amb encert. ¿Subratllava aquests textos per a mi o per a algú altre? No soc capaç de recordar per a qui subratllava llavors. Ara subratllo per als meus morts. M’agradaria que els meus morts llegissin aquesta frase o aquesta altra. De vegades, quan llegeixo, imagino tots els meus difunts llegint per sobre de la meva espatlla. Per això destaco alguns passatges del llibre que tinc a les mans. Aquest és per a tu, pare; aquest altre, per a tu, mare. I aquesta frase, per al Facundo, un company d’estudis que es va suïcidar a segon de Filosofia dins del cotxe dels seus pares, un Seat 600 en què, amb una manguera, va reconduir a l’interior del vehicle el fum del tub d’escapament. Explicava que es deia Facundo per Facundo Cabral, un cantant que els seus pares adoraven, però les dates no quadren. Facundo Cabral era més de la nostra època que de la dels nostres progenitors. No l’hi vam retreure mai.