«No sé si aún me recuerdas / nos conocimos hace tiempo / tu, el mar y el cielo / quien me trajo a ti». Així comença La playa, una de les grans cançons de La Oreja de Van Gogh d’Amaia Montero, himnes dels 2000. És impossible oblidar les cançons que ens han fet plorar, de fet, encara que fos possible no les hauríem d’oblidar, perquè es converteixen en cròniques de les nostres vides. Tens la ferida curada, però a la ràdio en el moment menys pensat posen la cançoneta dels trons i et fa fer un viatge dels bons. La lletra de La playa s’adapta perfectament a l’èxit aclaparador, la desaparició inexplicada i breu reaparició de l’artista Amaia Montero. Poca cosa sabem de la seva afecció, i com menys se sap, més s’inventa, però és evident que la pressió de la indústria i la implacable crítica pública (però per què aquesta crítica?) li ha passat factura. Per això la seva reaparició breu i sorprenent al concert de Karol G al Bernabéu va ser estel·lar i emocionant. La veu intacta, el Bernabéu absolutament entregat i Karol G, l’artista amfitriona, que va tenir la genial idea, sempre delicadament al seu costat, buscant-li ara la mirada, ara la mà, fent de suport. Perquè era per caure de cop. L’emoció que devia sentir Amaia i l’increïble esforç perquè la veu no es trenqués en cap moment. Admiro els que saben domar les seves emocions, aquí una servidora és una inepta i plora i riu més que el que ha de plorar i riure, terrible. Va ser un moment de pura màgia on dues generacions de músics i fans, amb les seves enormes diferències, es van unir per celebrar no només una cançó, sinó una història de resiliència i sororitat. El poder emocional de la música és imbatible i espero que sigui terapèutic per a Amaia Montero.