No em facis espòiler, diem, no vull saber com acaba. Ens fastigueja que ens esbudellin les trames. ¿Per què aquesta obsessió amb el desenllaç? ¿Tan important és? ¿Qui ho ha dit? Per començar, els psicòlegs han observat que la ment humana tendeix a recordar els principis i els finals, i molt menys el que passa entremig. Ens podien haver preguntat als guionistes i s’haurien estalviat tant experiment. Des del cinema mut ens consta que la memòria és injusta: la pel·lícula pot ser una obra mestra, però si el final falla, l’anterior no serveix de res. L’espectador abandona la sala amb el final al cap i això condicionarà la seva opinió sobre el total. No diguem ja si parlem de pantalletes. Tens uns segons per enganxar el públic o si no... en menys de dos, tres, cinc, set... Zas. A una altra cosa. L’hauràs perdut. Per intentar retenir-lo ens espremem el cervell buscant arrencades poderoses i finals inoblidables. El que s’anomena "acabar ben alt".