Adeu trinxeres entre ERC i PSC?

Celebraria que la negociació entre ERC i PSC arribés a port. Constataria un avenç en la metabolització de greuges instal·lats arran del procés. Els uns per haver-se sentit violentats en els drets per les lleis de desconnexió, els altres en viure com a agressió la complicitat en l’aplicació del 155 i la inhibició en la conquesta de l’amnistia. Superar el passat en clau progressista, però, obliga a convèncer els qui s’arreceren en falsos patriotismes, d’aquí i d’allà, aliens a unes projeccions que entreveuen un futur de descohesió social, d’inviabilitat de l’Estat del benestar a causa de l’espoli fiscal i d’una accelerada desnacionalització, tal com s’evidencia en l’alarmant estat de la llengua catalana i la pèrdua de capacitat d’integració dels nous catalans per part del catalanisme. Avançar no ha estat fàcil. D’una banda, un sector de l’independentisme ha estat incapaç de reconèixer que avui no existeixen les condicions objectives que feren possible l’intent d’obrir un procés constituent per a una nova república i resta cec davant l’evidència que, Catalunya, com a nació sense estat, roman a la intempèrie d’una Europa en què un renovat nacionalisme estatalista i els pitjors fantasmes totalitaris del passat van materialitzant-se en forma de nou poder. I el catalanisme també n’és víctima, tal com s’expressa en la dolorosa aparició de la xenòfoba Orriols. Amenaçants escenaris que, alhora, han afavorit una constant espanyolització i assimilació cultural de la societat catalana en paral·lel a la pèrdua progressiva de rellevància del catalanisme dins del PSC. Per això, només podrà guanyar-se la batalla de la catalanitat si el conjunt del catalanisme es reconcilia i abandona la trinxera. Ser, al capdavall, conseqüents amb el llegat heretat de les generacions precedents basat en la renovació d’una identitat nacional forjada a cops de voluntat de fer de Catalunya un sol poble i una terra de persones lliures, vingudes d’arreu, on de l’alfa a l’omega res s’escapi dels drets democràtics i de la justícia social. Pertoca, doncs, als partits catalanistes d’esquerra tirar el país endavant. Metabolitzar el passat en clau de cerca de noves oportunitats, per la qual cosa, sense demores per raó de la velocitat amb què avança la reacció, cal exigir a republicans i a socialistes una entesa que permeti encarar el moment històric amb el convenciment que, com més tard compatibilitzin la "confrontació" i la "col·laboració" més costerut serà el camí. Un projecte que implica defugir la por a accidents electorals, a crisis internes i a les campanyes de setge de la dreta espanyola a Sánchez i de Junts a ERC. Conscients que si bé PSC i ERC han estat en bàndols oposats i han patit fractures emocionals, llurs electorats conformen bona part de les classes populars catalanes. Del resultat final dependrà que les esquerres catalanistes (independentistes i autonomistes/federalistes, és a dir d’ERC a la CUP i del PSC a Comuns) es vegin amb cor de liderar conjuntament una solució al conflicte polític que Catalunya té pendent amb l’Estat espanyol. Un objectiu que requerirà tant incrementar l’autoestima de la catalanitat en base a la millora dels estàndards de qualitat de vida com de la capacitat d’endegar plegats un nou procés, en el qual la majoria de la ciutadania se senti cridada a participar en la mesura que no s’hi hagi de sentir exclosa. En definitiva, que el republicanisme participi activament en les propostes "socialistes" per a un autogovern més gran en justa correspondència a la implicació del PSC en les iniciatives autodeterministes del republicanisme perquè, ambdues, puguin ser ofertes a consulta a la ciutadania. Oferir un relat desempallegat de sectarismes i començar a resoldre les grans incògnites. D’entre les quals n’hi ha dues de bàsiques: saber si Junqueras o el seu hipotètic adversari cerquen o rebutgen el socialisme català com a integrant de la Via Àmplia republicana. I, en segon lloc, descobrir si Illa es comprometrà a fer possible una solució final que no obviï cap opció. Al cap i a la fi, com més col·laboració recíproca menys involució espanyolista en el PSC i menys escac d’essencialisme nacionalista al republicanisme. És a dir, més oportunitats per a una Catalunya més lliure.

Adeu trinxeres entre ERC i PSC?

Socialistes i republicans han estat en bàndols oposats, però els seus electorats conformen les classes populars catalanes

Els partits catalanistes d’esquerra han de fer que el país tiri endavant

El més llegit