Acaba el viatgede Puigdemont

Fa just un any, el joc de les eleccions al Congrés va repartir les millors cartes per a Junts. Malgrat obtenir només set diputats i ser la cinquena força a Catalunya, Puigdemont es va convertir en l’únic dipositari de la clau de la investidura i Esquerra va quedar relegada a un actor secundari. El líder de Junts va accedir a investir Sánchez, malgrat tota la retòrica prèvia que el PSOE era "el partit del 155" i, tot i que va aconseguir fites importants com legalitzar el català al Congrés, no va obtenir cap dels avenços promesos respecte al referèndum o el finançament. Junts va vendre llavors aquell acord com un pas més cap a l’eterna Ítaca, però el cert és que un any després sabem que només va servir per escenificar la distància insalvable que ja llavors hi havia entre les promeses i la dura realitat. Durant aquest any, el pobre rèdit polític obtingut per Junts d’aquella investidura ha quedat dissimulat per la brutal ofensiva judicial contra Puigdemont i sobretot contra Sánchez, que ha ajudat a desviar el focus polític i posar-lo en el terreny judicial. Un estiu després, passades les eleccions catalanes, la situació és exactament la inversa: Esquerra té avui l’única clau de la investidura i Junts ha quedat relegat a un paper de mera comparsa. Esquerra viu la seva pitjor crisi interna després del vergonyós cas dels cartells contra Maragall, però és justament aquesta debilitat la que, si les bases no ho eviten, l’obligarà a pactar amb el PSC per evitar unes noves eleccions que podrien ser el suïcidi definitiu. Aquesta Esquerra agonitzant difícilment renunciarà a la temptació de morir matant, ja que sap que coronar Illa com a president comporta complexes hipoteques, però té l’incentiu d’acabar amb la carrera política de Puigdemont. Ni tan sols una tornada a la desesperada de l’expresident per fer-se detenir tindria ja l’efecte catàrtic que hauria aconseguit al cim del procés: també aquí ha perdut el momentum. I és que ja fa molt temps que la maquinària convergent de Junts ha arribat a la conclusió que ha de tornar al camí del pactisme i del possibilisme, però aquest camí és incompatible amb l’independentisme utòpic de Puigdemont. El que va ser president aquell històric però estèril 1-O ha sigut, malgrat tot, una cola en el caos del seu propi partit, però ha fracassat en el seu intent de ser una figura transversal i electoralment guanyadora de tot l’independentisme. El seu últim intent de sobreviure va ser intentar convertir el seu retorn en un gran aglutinador electoral, una estratègia que va col·lapsar en les últimes eleccions catalanes davant l’auge del PSC. El seu últim i fatal error ha sigut presentar la seva candidatura impossible a la investidura, sense tenir cap opció i sense voler adonar-se que l’aritmètica, senzillament, no donava. El particular viatge polític de Puigdemont, ara sí, arriba a la seva fi tot i que sigui, paradoxalment, quan ha decidit tornar. Ell mateix ha sigut el seu pitjor enemic, ja que ha dinamitat totes les pistes d’aterratge possibles, ha fugit espaordit de qualsevol gris que no fos blanc o negre i s’ha anat autoacorralant amb un discurs irreal i essencialista que ja no podia portar a la pràctica. S’acaba un viatge polític que ja fa temps que no anava enlloc, tot i que, a canvi d’apartar-se de la política activa, podrà restablir la seva figura històrica i simbòlica. La sort de Puigdemont és la de tots els líders independentistes del procés. La gent va dir "foc nou" en les urnes i ara arriba el moment inajornable de portar-ho a la pràctica.

El més llegit