Potser es davant el mirall, retocant-se les ulleres. Potser prepara la motxilla dels seus fills. O rebutja una canyeta amb els companys de feina. O crida a la seva mare per saludar-la... Sigui el que sigui el que faci en aquest moment, d’aquí a uns dies ja no ho farà. Perquè un home que deia que l’estimava l’haurà matada. I els que l’estimaven de veritat es desesperaran. Els que la coneixien pensaran que, potser, podien haver fet alguna cosa per evitar-ho. Les institucions també creuran que estava a les seves mans fer-hi més. S’escriuran un grapat d’articles com aquest, motivats pel dolor, per la indignació o, simplement, per la necessitat de sumar-se a aquest fer-hi una mica més. Els crims es produiran al nostre poble o ciutat. Però també a milers de quilòmetres. I ens envairà una impotència molt anguniosa. ¿S’acabaran mai els assassinats masclistes? ¿Quan deixarà de sentir-se la meitat de la població com una possible víctima de l’altra meitat? ¿Quan ens alliberarem d’aquesta castradora definició?