Una llei industrial per al segle XXI

L’avantprojecte de llei d’indústria i autonomia estratègica que ha presentat recentment el Govern d’Espanya és una gran oportunitat per a l’impuls i la modernització del sector industrial, però és una llei de la qual no se sap gran cosa. Aquesta nova normativa, que substitueix la llei d’indústria de 1992, introdueix una sèrie de novetats i objectius que pretenen no només enfortir el teixit industrial, sinó també adaptar-lo a les exigències del segle XXI, marcades per la sostenibilitat, la digitalització i la competitivitat global. La llei fomenta l’adopció de noves tecnologies, intel·ligència artificial i computació quàntica, alineant-se amb l’Agenda Digital 2030. La sostenibilitat és un altre eix central de la normativa. El compromís de la indústria amb la descarbonització el 2050 no només respon a les demandes mediambientals actuals, sinó que també pot posicionar Espanya com un líder europeu en la indústria verda gràcies a l’impuls de les energies renovables. L’avantprojecte posa èmfasi en la cooperació entre empreses i la creació d’ecosistemes industrials. A més, la llei busca utilitzar la política industrial com una eina per a la cohesió territorial, abordant desafiaments com la despoblació rural mitjançant la reindustrialització. La llei també pretén promoure la creació d’ocupació, la formació i la requalificació dels treballadors, així com la igualtat de gènere. Un altre aspecte rellevant de l’avantprojecte és l’enfortiment institucional i la millora dels mecanismes de governança en el sector industrial, entre la qual s’inclou la col·laboració amb les comunitats autònomes, ja que són aquestes les que hauran de desplegar la llei perquè tenen les principals competències en matèria industrial. Ara bé, sens dubte, els aspectes que considero més nous de la llei són els següents. El primer és la Reserva Estratègica de Capacitats de Producció Industrial (Recapi), amb la qual es pretenen prevenir les crisis de subministraments que es puguin produir en el futur tant a Espanya com a la UE (com va passar durant la pandèmia). Es vol determinar la creació d’un sistema de certificació per a la identificació d’empreses i inversions que contribueixin a aquest objectiu. Espanya, a més, és pionera a Europa amb aquesta iniciativa. La segona gran novetat és el desenvolupament de "projectes estratègics d’inversió", una concepció que ja hi ha en la política industrial catalana. Aquests projectes es beneficiaran de la implementació d’un sistema de seguiment, la possibilitat de rebre ajudes públiques i la reducció dels terminis administratius. Es consideraran integrats en aquesta categoria els projectes amb un volum d’inversió rellevant, o bé que disposin d’una certificació per a l’autonomia estratègica o que puguin substituir una desinversió en marxa. La tercera novetat és que la llei pretén reordenar els processos de reindustrialització. En aquest sentit, l’empresa que tingui previst el tancament o reducció de l’activitat ho haurà de comunicar al ministeri almenys amb nou mesos d’antelació, per posar en marxa una sèrie de mesures pal·liatives. La quarta, finalment, és que els PERTE continuaran existint més enllà de la fi dels fons Next Generation, vinculats a algun ecosistema industrial estratègic. Serà important veure com es preveu millorar el mecanisme de col·laboració publicoprivada i, sobretot, com es finançaran. En aquest sentit, seria desitjable la creació d’un fons europeu de política industrial únic. Els països del sud d’Europa hi estan a favor; els del nord hi són reticents. La decisió final dependrà del que resolguin Alemanya i França. Si Europa vol enfortir la seva política industrial, és necessari crear un fons comú de finançament en què els països més pobres tinguin les mateixes possibilitats de recolzar la seva indústria que les economies més riques o amb més marge fiscal.

El més llegit