Macron se la juga amb els Jocs Olímpics

Se sol dir que els presidents de la República francesa estan imbuïts de l’esperit que va portar Lluís XIV a considerar-se el Rei Sol. Com si la revolució hagués conservat alguna cosa del tarannà que va fer de la monarquia francesa una de les que més resplendien, al palau de Versalles. Tots els presidents s’han sentit obligats de retre culte al sol, que no és més que el Déu de la pau i de les arts. Per això han viscut obsessionats a deixar un llegat cultural digne d’aquesta tradició. François Mitterrand va aixecar la piràmide del Louvre, l’arc de la Defensa i l’òpera de la Bastille. Giscard d’Estaing va inaugurar el Museu d’Orsay. Georges Pompidou, el centre que porta el seu nom i Chirac, el modest Museu Branly. Emmanuel Macron no vol ser una excepció. Va promoure una Ciutat de la Llengua Francesa que no acaba de convèncer, ni tan sols als francesos. La seva veritable aposta són els Jocs Olímpics de 2024, que comencen el dia 26 a París. El problema per a Macron és que ni el món ni França són els dels temps de Mitterrand. El país es troba avui sota la lupa de Comissió Europea pel seu endeutament, i el cost d’uns Jocs Olímpics sol anar associat, precisament, a l’augment del deute del país organitzador. D’altra banda, el lideratge polític i cultural que França sempre ha pretès ostentar ha reculat en els últims lustres. La pèrdua d’influència al continent africà, en benefici de la Xina i Rússia i la regressió de la francofonia són dues de les manifestacions més acusades del retrocés d’aquesta certa capacitat que ha tingut el país d’assenyalar el camí a seguir la resta del món. Els Jocs Olímpics pretenen precisament sortir al pas de la sensació de decadència que pateix França, però s’ha de veure que ho siguin realment. El fet que l’organització i la seguretat estiguin a càrrec d’un Govern en funcions després d’unes eleccions que van castigar el partit de Macron no és la millor garantia per a la celebració ordenada i segura d’un esdeveniment d’aquesta envergadura. L’atrevit bany de l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, a les aigües del Sena, on estan previstes algunes proves, estava destinat a demostrar que tot està a punt, fins i tot la necessària regeneració d’un riu indissociable de la imatge de París. Amb tot, el principal maldecap per a Macron està en la seguretat. Els conflictes que viu el món, i en alguns, França, d’una manera o altra, hi està involucrada, com Ucraïna o Gaza, i la persistència de l’amenaça gihadista que sempre s’ha acarnissat amb aquest país, constitueixen una amenaça per als Jocs de París. Un descomunal desplegament policial i militar i l’estreta col·laboració dels serveis de seguretat d’altres països estan destinats a evitar atemptats com els que França ha patit, de vegades associats a esdeveniments esportius. La magnitud del repte ha fet que el Comitè Organitzador dels Jocs hagi recorregut a una opció tan inèdita com preparar un pla b, i fins i tot un pla c, en cas que la cerimònia d’inauguració al riu Sena sigui massa arriscada. París espera més d’un milió de visitants i mandataris de mig món per a un esdeveniment en el qual Macron es juga passar a la història com els seus antecessors.

Macron se la juga amb els Jocs Olímpics

Que els Jocs estiguin a càrrec d’un Govern en funcions arran d’una clatellada electoral no és la millor presentació

El més llegit