Benvolguda Alice

Disculpa la confiança de tutejar-te, d’adreçar-me a tu de manera tan informal, d’enviar-te aquesta carta que mai rebràs. Fa més de dos mesos que vas morir. Llavors et vaig plorar com millor sé fer-ho, escrivint. D’aquí el to trist, amarg, de la missiva. No és una venjança, una expressió horrible, fruit de la bel·licositat que ara ho impregna tot, també el llenguatge. No em coneixies. Jo, en canvi, ho sabia tot de tu. Creia saber-ho, més ben dit. Feia anys que et llegia i això m’havia portat a la convicció, errònia, que et coneixia. És una confusió en què solem caure els lectors devots. I això és el que jo soc, una més de les teves lectores. Potser hauria de corregir-me i dir que ho era, ja que em costarà molt continuar sent-ho. He necessitat un temps, agafar distància, l’única manera d’analitzar els fets amb perspectiva, no pas objectivitat, per elaborar un judici sobre el teu comportament. Jutjar, un verb horrorós, en la forma i en el fons. No pretenc sentenciar-te. Ho vas fer tu mateixa al no recolzar la teva filla quan et va explicar que el padrastre, el teu segon marit, n’havia abusat sexualment durant anys. Ni tan sols vas mirar a una altra banda. Vas elegir, i et vas quedar amb ell. Segons la teva filla, li vas dir que t’ho havia dit tard, que l’estimaves massa, i et vas justificar assegurant que, si esperava que rebutgessis les teves pròpies necessitats, et sacrifiquessis pels fills i compensessis els defectes dels homes, la cultura misògina seria la culpable. I vas insistir que allò era una cosa entre ella i el seu padrastre. Te’n vas rentar les mans. ¿Com vas poder? Confesso que, després de llegir el testimoni de la teva filla, la primera reacció va ser d’incredulitat. Però, a mesura que vaig apartar-me del mite, que vaig anar baixant els esglaons del púlpit al qual t’havia posat, vaig passar a la consternació i a la profunda tristesa. Després, els dies posteriors, de dol, gairebé, vaig intentar posar-me al teu lloc, esbrinar què et va portar a actuar així. Et vaig suposar una dona sotmesa, una altra víctima, en un grau infinitament menor que el de la teva filla, però víctima, al cap i a la fi, del victimari. Vaig mirar de col·locar tota la càrrega de la culpa en ell, en el teu marit, en el padrastre que va exercir el pitjor dels crims possibles. I vaig tornar a acostar-me, amb objecció i precaució, a la teva obra. Hi buscava alguna explicació, que entre els foscos secrets de les vides convencionals que tu vas fer extraordinàries hi haguessis fet lliscar el teu, que haguessis utilitzat la literatura per redimir-te, per demanar perdó pel pecat comès. Així vaig arribar a aquestes línies d’Estimada vida, el més autobiogràfic dels teus llibres: "Si vius prou temps com a pare o mare, descobreixes que has comès errors que no vas preocupar-te de veure juntament amb altres que recordes molt bé". Pàgines abans, havies parlat de la peculiar relació amb la teva progenitora ("No era que la meva mare m’imposés el que havia de sentir. Era una autoritat sense necessitat de qüestionar res") . Va ser l’últim que vas publicar. Al cap de poc temps, ja amb el Nobel de Literatura, et van diagnosticar la demència que et va salvar dels teus propis records. Vas morir en una residència, sense memòria, sense saber que vas trair la teva filla, que no vas ser una bona mare. ¿Et converteix en pitjor escriptora? No, però la ferida oberta als teus lectors mai es tancarà. A partir d’ara et llegiré, quan sigui capaç de fer-ho, amb ulls diferents, plens de llàgrimes decebedores.

El més llegit