L’estabilitat dels sistemes de partits en les democràcies occidentals s’ha basat tradicionalment en l’existència de fortes lleialtats partidistes. Els ciutadans, en part per les seves característiques sociològiques i en part per les seves preferències ideològiques, una cosa que molt sovint estava relacionada, desenvolupaven una identificació positiva cap a un determinat partit que implicava un vot sostingut al llarg del temps. A més, la consolidació dels sistemes de benestar amb la mitigació de les diferències socials i l’aparició de les classes mitjanes que va generar van provocar una creixent convergència ideològica que va donar lloc a un nou tipus de partit, l’arreplega-ho-tot o catch-all, que es va distingir per difuminar els seus contorns ideològics i per no dirigir-se a un únic segment de la societat sinó a tots. El final de la ideologia que havia preconitzat Daniel Bell, però, no va acabar de consolidar-se i a partir dels anys setanta, noves ideologies, algunes d’elles filles de nous moviments socials com l’ecologisme, el feminisme o el pacifisme, i d’altres, com la dreta radical, hereves de la pitjor tradició del període d’entreguerres, el primer exponent del qual va ser el Front Nacional, van emergir. Els vells partits van començar a veure amenaçada la seva hegemonia i a partir d’aquell moment va aparèixer el fenomen de la volatilitat electoral, fins llavors desconegut, que els va fer perdre suports progressivament fins al punt que alguns dels sistemes de partits sorgits després de la segona postguerra van acabar desapareixent.