Estic envoltada d’exhaustos

Estimats tots: quan acabi aquest article començaré a dedicar-me a la vida tranquil·la, ho juro. M’ho tinc promès a mi mateixa. Oblidaré el mòbil en algun racó fosc de casa meva i no el miraré ni una sola vegada. No publicaré res a les xarxes socials, ignoraré els que ho facin, perdré els meus dies de ratxa a Duolingo sense remordiments, no atendré urgències, ni crides, no llegiré el mail, no m’inquietaré pensant en tot el que no estic fent, ni en els llibres que tinc per llegir ni en les sèries que no he acabat. No faré llistes de coses que vull fer abans de morir-me. Em comportaré com si no tingués agenda. Com si no tingués plans. No és que no pensi fer res. Em dedicaré a berenar amb les amigues i observar el lent moviment dels núvols. No faré cap esforç per semblar ocupada ni activa. Em declararé universalment propietària del meu temps i de les meves decisions, i també del meu avorriment. Soc de les que pensen que l’avorriment és fèrtil i necessari, que sense ell no hi hauria creació, ni art. Així que pensaré en les meves coses, tramaré novel·les futures, filosofaré sobre la vacuïtat del temps, m’avorriré d’avorrir-me. I tot això, insisteixo, sentint-me bé. El gran triomf és, en realitat, aquest últim: no sentir-se malament per no seguir el ritme accelerat del món. Espero aconseguir-ho. M’hi entossudiré a fons. La síndrome més moderna que existeix és la de la vida enfeinada. Per alguna raó, en aquesta vida ràpida que ens hem inventat necessitem sentir que fem coses, moltes coses. Anem dient que la nostra agenda és plena, com si això fos un mèrit. Omplim també les agendes dels nostres fills. Qui té compromisos té inquietuds, pensem. Està bé estar sol·licitada, socialitzar, conèixer gent i llocs, afegir-se a causes de tot tipus, enriquidores o divertides. Fem cursos, tenim aficions. Practiquem esport com si ens hi anés la vida. Esports ràpids, sexe ràpid, tot ràpid. I ho fem tot sense deixar d’informar a través de les xarxes sobre on som, què mengem, què ens agrada, què ens molesta. Així ens passa el que aquesta setmana m’escrivia un amic en un correu: "¿Com estem parlant ja del setembre si fa res era Nadal?". I en res tornarà a ser la nit de Nadal. Passem de puntetes sobre el temps. Aguantar el ritme Últimament veig molta gent cansada. En el meu entorn més immediat estic envoltada d’exhaustos. Gent que no pot aguantar el ritme, però que continua intentant-ho, perquè no té cap altre remei o perquè ens han educat per pensar que el millor és produir. Com si parar fos cosa de febles. O així era fins ara. Però passa que, últimament, també sento gent d’èxit dir que no pot més, que necessita prendre’s un descans. Són cada vegada més nombrosos, i n’hi ha en totes les disciplines: esportistes, ballarins, cantants, escriptors, dibuixants, actors... Admiro la seva valentia al proclamar-se cansats. I més encara al prendre’s el seu temps. Desaparèixer no és fàcil en un món que sembla reclamar-te sense treva. Però és necessari. Així que us proposo un exercici similar. Cada vegada que alguna cosa reclami la teva atenció, pregunta’t si val la pena prestar-l’hi. El nostre temps és valuós. És, de fet, el més valuós que tenim. No prestem aquest tresor a qualsevol cosa, a qualsevol. Dosifiquem-lo. Potser així deixem d’estar cansats i comencem a estar tranquils. Jo penso començar després d’aquest punt final.

El més llegit