Encara retrunyen els ecos de la interlocutòria de la Sala Segona –més aviat d’alguns dels seus magistrats– en què directament es nega a aplicar l’amnistia al delicte de malversació per als reus que ja van ser condemnats per aquesta Sala, i per extensió als que encara estan a l’estranger i no han sigut jutjats. Diu la Sala que està complint el mandat legal, si bé s’atribueix expressament unes facultats interpretatives que és obvi que són contràries a la voluntat del legislador. Uns, potser els menys, malgrat tot, hi veuen una facultat legítima del poder judicial. D’altres ho veiem com una fallida de la divisió de poders. El fet curiós és que, entre els del primer grup, no hi ha ningú que no estigui en contra d’aquesta llei d’amnistia. De fet, veuen aquesta llei com una amenaça a la democràcia, i per això no dubten a defensar aquestes facultats interpretatives clarament exacerbades que s’ha arrogat el Tribunal Suprem. És a dir, ho veuen una espècie de mal –¡o fins i tot bé!– necessari.