Hi ha una cançó de Family, aquest efímer però meravellós grup, fugaç i intens com el primer amor, que m’encanta. Es titula El bello verano i comença amb una estrofa que no puc evitar taral·lejar mentre la llegeixo, i l’escric: "Tinc ganes de festa, que acabi l’hivern, de tornar a nedar al mar, de somiar un estiu en què vam ser nòvios i poder canviar-li el final". Me la va descobrir l’escriptora Elena Medel fa ja uns anys, quan li vaig demanar que em recomanés els seus temes favorits per deixar-se portar, i gronxar, per la música durant l’època estival. Des d’aleshores, l’escolto just abans del solstici d’estiu, com si fos una espècie de ritual. Els seus acords, la rima aparentment fàcil, enganxosa com la crema Nivea, la del pot blau, igual d’agradable al tacte, m’ajuden a enfrontar-me a aquestes Nits blaves amb les quals Joan Didion va titular un dels seus millors llibres, i que ella descriu així: "Durant les nits blaves un pensa que el dia no s’acabarà mai. A mesura que les nits blaves s’acosten al seu final (i ho fan, ho fan sempre), un experimenta una esgarrifança literal, una visió de malaltia, en el mateix moment d’adonar-se’n: la llum blava se n’està anant, els dies ja s’estan escurçant, l’estiu se n’ha anat".