Menys Assange i més Lobo

Veig tothom molt esverat amb les peripècies de Julian Assange, personatge al qual tanta gent de bona fe idolatra, i de qui jo no m’he fiat mai ni un pèl. Me’n refiaria més si fes de hacker una mica més universal, menys de part (quan ens passarà informació desclassificada de l’Iran o de Hamàs?) i, sobretot, si no fes veure que és periodista sense ser-ho. El senyor Assange, en el millor dels casos, no passa de ser una font d’informació que els periodistes de debò han de comprovar, contextualitzar i fins i tot humanitzar acuradament. Jo tinc una altra idea del periodisme. S’assembla més al que feia Ramón Lobo, desaparegut en combat contra la seva pròpia mort aviat farà un any. El seu llibre pòstum, Pensión Lobo, segur que que serà una lliçó de vida per a mi aquest estiu. No serà la primera ni l’única que he rebut del Ramón. El vaig conèixer a Sarajevo. Hi havia anat tota sola. Aprofitant les vacances (que no de vacances). Amb el magre pressupost que em podia permetre com a reportera de base del diari Avui. Llavors jo cobria informació de Pujol. Però una fosca força irresistible em va empènyer als Balcans. Em vaig acreditar davant la UNPROFOR amb una carta que vaig fer signar a l’aleshores director del diari, Vicenç Villatoro. Ell no ho volia, però jo li vaig dir: "Mira, millor que signis, perquè si em passa res, de tota manera diran que era una periodista de l’Avui, o sigui que ajuda’m". Vaig arribar a Sarajevo en autobús. Tenia vint-i-pocs anys, tota la curiositat del món i ni idea de res. Una companya de les rodes de premsa a Palau, una que acabava d’arribar de Madrid i ens vàrem fer amigues (ella ja n’era del Ramón), va posar els ulls en blanc i em va fer jurar que aniria a veure el Gran Lobo i m’enganxaria a ell perquè em deslliurés de tot mal. Així mateix va ser. Des que me li vaig presentar al Holiday Inn de Sarajevo i li vaig explicar els meus plans (ja soc aquí…), ell em va captar amb el radar celeste dels seus ulls i em va posar sota la seva empara. Anàvem arreu plegats amb el seu xofer i traductor, un musulmà bosnià que parlava castellà. Una nit ens va convidar a sopar a casa amb la seva dona. L’arròs estava covat. D’amagatotis, el Ramón en va fer conyeta. Jo el vaig tallar dolçament, però amb fermesa: "Ja saps que aquí a Sarajevo, el dia que no tallen el gas, tallen l’aigua. Segur que ella, per no córrer riscos, va cuinar aquest sopar ahir. Per això se li ha covat l’arròs". Nova explosió d’intel·ligència i d’humanitat als seus ulls. Es va empassar cada mot que jo havia dit. I quan l’amfitriona va tornar a la taula, la va fer envermellir amb la seva vívida gratitud davant d’aquella hospitalitat heroica. Als mestres se’ls coneix per les petites gestes abans que per les grans. Perquè, a banda d’ensenyar-te tant, estan sempre disposats a aprendre. Fins i tot d’una jove novella a qui ell, el Gran Lobo, feia riure anomenant-me Caputxeta. Descansi en pau. Més que no pas els que aquí restem.

El més llegit