D’acord, Biden probablement no estigui capacitat per presidir un mastodont com els Estats Units d’Amèrica i el partit demòcrata hauria de córrer a buscar un substitut. Però, abans que els titubejos de Biden es transformin en matèria únicament política, val la pena tornar al moment exacte en què un home de 81 anys es queda sense paraules davant la mirada despietada de tot el planeta. Si només pensem en la persona i no en el president, és inevitable commoure’s davant els seus quequejos i la veu que no aconsegueix sortir, sotjat pel monstre de Trump. ¿Qui no té un pare, un avi, un ésser estimat a qui de vegades no li surten les paraules? Hi ha una cosa inquietant, per no dir repugnant, en la manera com tots hem corregut a destacar la senilitat de Biden com si fos el pitjor dels defectes, com si ens preocupessin més els titubejos d’una persona gran que les mentides del psicòpata que té al costat. En el fons d’aquest debat, hi ha una terrible evidència, i és que preferim la fortalesa d’un boig mentider a la debilitat d’una bona persona, i hi ha subjacent un espantós rebuig de la vellesa. Sí, pot ser que el president americà no pugui ja presidir cap país, però el circ muntat al voltant de les seves xacres ens delata més a nosaltres que a ell mateix.